Un model de ciutat obsolet

Quan el 1994 es va impulsar el pla de ciutat de Girona, l’objectiu, molt ambiciós, era definir el model de ciutat que es volia per a les acaballes del segle vint. En el document, àmpliament aprovat, ben admès per la ciutadania, els sectors de la qual hi podien veure elements afavoridors o entorpidors de la seva activitat, hi confluïen al meu humil entendre dues grans definicions: el disseny de les grans línies mestres en la definició de la ciutat en expansió i l’ambició amb què aquesta proposta es portava al carrer en un debat participatiu al qual tots van ser cridats. Aleshores, l’alcalde Nadal, amb visió històrica, va saber escollir cada una de les peces que formaven aquella complexa trama i es va elaborar una proposta atractiva que definia usos, creixements, seguretat, educació, serveis, urbanisme, cultura, oci, economia, societat i els serveis necessaris per fer front al nou repte que es plantejava per a una ciutat que havia d’esdevenir clau en el context econòmic, social i cultural de Catalunya. Val a dir que aquest ambiciós pla no es va executar en la seva totalitat. Es van fer execucions parcials que han esdevingut en gran part allò que avui considerem la ciutat de Girona. Han passat més de vint anys, la ciutat ha crescut, han canviat part dels costums i la dinàmica de la ciutat s’ha triplicat. Allò que esdevenia com a model global que definia les estratègies pas a pas, punt per punt, seguint un fil conductor que donava sentit al conjunt, ha quedat obsolet, per no dir al calaix.

Avui, Girona està morint d’èxit, està superada per l’allau de persones, turistes la majoria, que se senten atretes pel que té la ciutat: cultura, arquitectura, oci i restauració, atretes per la imatge que s’ha anat creant de la ciutat més enllà dels quatre rius. La nova immigració ha generat noves ocupacions, nous costums i nous recursos per al dia a dia. L’activitat econòmica ha generat noves empreses i les més tradicionals han donat pas a la transformació de carrers i barris.

Les cadenes comercials han desplaçat les botigues familiars i els bars dominen el panorama gastronòmic. Els germans Roca han obert la porta de Girona al món i el Girona FC s’ha connectat directament amb les principals ciutats de l’Estat espanyol. Avui es parla de Girona amb referents culturals, esportius i gastronòmics. I què se n’ha fet, del model de ciutat? Està perdut i ni se l’espera, de moment. El lideratge del model de ciutat ha quedat en un espai difús, ambigu, de debat ambigu sense cap concreció. Així estem amb el pla espacial de les Pedreres, el de la Devesa, ambdós encallats fa dècades. El pla de mobilitat urbana del 2014 encara s’ha d’acabar i des d’aleshores la ciutat ha canviat tant que aquest pla caldria refer-lo de cap i de nou.

El pla estratègic per al turisme, que convida a definir els usos dels pisos turístics, dels hotels, bars i restaurants, arriba tard i malament. Avui que es parla de remodelacions de passejos, places i carrers, algunes sota la pressió de les subvencions oportunes, provocaran de nou que s’executin obres d’una certa rellevància sense l’encaix en un model general o pla de ciutat. Joan Ribas ho deixava ben clar en la seva crònica del dia 13 d’agost i feia un repàs d’alguns dels projectes fallits d’aquest mandat i de l’anterior. N’hi ha més, força més, als quals m’he referit en cròniques anteriors.

Els projectes, poc o molt ambiciosos, si no van acompanyats d’un pla estratègic general de ciutat, que defineixi les prioritats i com aquestes s’han d’anar dibuixant progressivament en els propers anys, acabaran essent pegats sense cap valor ni encaix amb el seu entorn i quedant obsolets en poc temps. Cal treure’s d’una vegada el cofoisme que ens ha caracteritzat darrerament i que avui ja no té sentit. Cal posar-s’hi ara i no esperar a les promeses del programa polític de les properes eleccions municipals.