De set en set
Més veritat
Quan invoquen el mot postveritat es refereixen ras i curt a la mentida, vici que empastifa la política i el periodisme. És una paraula eixida de les clavegueres de Trump i de gent com ell que també tenim aquí. Segles abans de néixer la premsa, Ciceró advertia que el primer deure d’un historiador és “no gosar dir res de fals”. El nostre Ramon Llull en el Llibre de virtuts e de pecats qualificà la mentida de “pecat de la llengua”. El 1690, l’autor de la primera tesi doctoral sobre periodisme, Tobias Peucer, celebrava l’aparició dels primers diaris com un remei contra la poca cura en la veritat que hi havia a les històries antigues i a les cròniques monàstiques medievals. Quintilià havia dit que els grecs es prenien tantes llicències en escriure història com en escriure poesia. En un congrés celebrat aquest estiu a Elx el professor Francisco Esteve ens va revelar l’obra periodística de Miguel Hernández. En una crònica enviada des del front el maig del 1937 aquell poeta alacantí declarava així la guerra a la mentida: “Me irrita la falsedad, mala hierba abundante entre los periodistas, acostumbrados a contar sucesos no sucedidos o sucedidos de otra manera”. Això que ara els extravagants anomenen postveritat és tan vell com anar a peu. Constatar-ho no ha d’excusar-nos de tolerar la mentida, però tampoc d’amagar la realitat. Ciceró, Peucer i Miguel Hernández també exhortaven que no ens manqui coratge per comunicar res que sigui ver. Que no ens aturin ni la por ni la mandra.