Els francesos i les llengües

Ara que els turistes van desfilant, em ficaré en un jardí, que diuen en catanyol. En castellà encara algú diu en un berenjenal, però, mira, va fer més gràcia això de ficar-se en un jardín. I en català va faltar temps per donar de baixa ficar-se en un embolic, sarau o merder. I quin és el jardí? Que, particularment a l’Empordà, es qüestioni la inefable consideració que el francès corrent té de les llengües que no són la seva, singularment de les que no són nacionals (és a dir estatals: a França també hi ha molts no-nacionalistes), i concretament de la catalana. I per què és un jardí? Com els manaments de la llei de Déu, resumirem les raons en dues. La més àtica i agredolça és que fa dos segles –la primera Encyclopédie va arribar a Figueres abans de la Revolució– que la llengua i cultura franceses, en un cert llistó i com a tot Occident, ens han fascinat, i hi hem après molt fins que els EUA els van prendre l’hegemonia. L’altra, més babaua però molt popular entre els meus conveïns (m’arrisco, doncs, que em mirin de biaix), és que encara bavegem complicitat amb el francès comú, injustificadament fier de tot el que pot adjectivar-se de francès: de les neiges d’antan de l’educació, la cultura... als tòpics de l’andouillette, la quiche o l’horrible paëlla royal (amb xoriço).

La política lingüística genocida practicada a l’Hexagone a favor del francès, amagada a les escoles i negada arreu, ha cristal·litzat en el ciutadà corrent –repeteixo: corrent– en la convicció que el francès ha estat la llengua de sempre i de tots els ciutadans; creu que, a França, allò que se sent de forma testimonial i que no és francès, és patois: poc més que guturalitats indignes de la llengua nationale (ja hem dit que a França està ple de no-nacionalistes). Un profe de lycée classificava el bretó, l’alsacià, el basc, el català i el provençal en dos grans grups: patois du nord i patois du sud; cap altre professeur el va desmentir. què ensenyen a les universitats? Vaig conèixer una noia guapa i escotorida, acabada de llicenciar en espanyol –estudiant de romàniques, doncs–, que va triar Figueres per aprendre castellà amb la mateixa indolència mental que si hagués escollit Quintanilla de Nuño Pedro; va ser pintoresc i no ho allargo més.

No sé si el francès corrent –repeteixo: corrent– pot imaginar-se que, sense Normandia i Joan Pujol, el que representava Hitler s’hauria quedat a França. Tres quarts de segle després segurament els forns s’haurien apagat però en canvi l’alemany camparia arreu. I el francès, seguint la consideració que a França tenen les llengües sense exèrcit ni académie, seria un patuès més i el malparlarien, com l’Aznar, portes endins de casa. ¿Tot això, no pot convidar –i no només els francesos– a no persistir en lingüicidis encara que sigui amb actitud i eines políticament correctes, o amb insults com els que han rebut Colau i Puigdemont per la compareixença el dia de l’atemptat?