Temps de seqüència

Els atemptats islamistes que ha sofert Catalunya aquest agost han tornat a posar de relleu les greus dificultats del país. A més del patiment i la mort, els greuges que acumulem com a societat lligada de peus i mans a les dinàmiques de Madrid s’han fet massa evidents. La marginació dels cossos policials catalans de la informació antiterrorista pot haver tingut un paper en la seva defectuosa prevenció. I després de la tragèdia, ha començat la lluita més aferrissada pel relat, és a dir, per treure profit polític de les ferides. Aquells que feien gala de no cedir mai davant del terrorisme, ens diuen ara que hem de deixar de banda el projecte sobiranista, que passa en primer lloc per muntar un referèndum inevitablement unilateral.

Aquest mes de setembre serà decisiu per treure el gat del sac del problema català, per veure per fi si tot això té recorregut més enllà de les raons, els projectes i les proclames. El que fa apassionant l’afer és, al meu parer, el debat de fons; ¿fins a quin punt una comunitat política pot veure’s obligada a conviure dins un estat que la menysté i que fins i tot fa, ara ho sabem, tripijocs amb la seva seguretat? ¿Com una petita comunitat política, amb un sistema de partits ben diferent, es pot haver de sotmetre als designis i les lleis d’una altra comunitat política més gran, governada per dos partits que són minoritaris a la comunitat primera?

Les respostes a aquests dilemes no són precisament noves; el federalisme ha estat la solució il·lustrada, i d’èxit arreu del món, perquè diferents nacions puguin viure pacíficament dins d’un mateix estat: ¿tanmateix, què fer quan l’estat continua amb el centralisme i la uniformització? Tocqueville ens va ensenyar que el centralisme no és un invent de la Revolució Francesa sinó del despotisme anterior, que va obrir un camí que la Revolució —a l’estil francès— no va fer més que aprofundir i consumar. Escriu Josep Fontana que les lluites que mouen el relat històric són les empeses per dues aspiracions humanes: la igualtat i la llibertat. Quan aquests dos valors són posats en qüestió només podem preveure canvis, sotragades de les que obliguen a escriure nous capítols als llibres d’història.

Diuen que Rajoy ha volgut imposat calma entre els seus, no sigui que encara es facin més grosses les ferides, ara sagnants, ambvista a la tardor; ningú no vol donar més arguments al rival polític al mateix temps que el PP tampoc no vol sentir a parlar d’una comissió parlamentària de reforma constitucional que el PSOE s’atrevia a posar sobre la taula. Tot sembla girar entorn del que passi el primer dia d’octubre. Els sempre còmics amics de la mitjana distància —els equidistants que juguen amb els daus trucats— i de l’eterna espera de solucions meravellosament moderades, ens volen fer creure que hi ha esperança si el que passi no és tan greu que sigui irreversible per a ambdós contendents. Aquell dia, o els seus encontorns en el calendari, pot marcar, per sempre, un esvoranc insalvable.

Els ‘moderats’ ara escriuen articles molt graciosos —vertaders poemes—: per fi donen la raó als que d’inici dèiem que no hi ha res per fer dins d’una Espanya que ja ha decidit quina és la seva essència innegociable, i que percep com a “unitat” el seu propi nacionalisme. Resistir i esperar i dir pompositats de missa política està molt bé, però el que no volen entendre és que l’independentisme és l’única esperança dels que saben que dins Espanya només els queden les engrunes, la por i l’eterna promesa d’un pluralisme que no arriba mai.

El fàstic arriba a cansar. Com tot aquest greixum de radical d’esquerres amb piscina pròpia, o de conservador amb alè de rebentat i marca de tricorni sobre la cella. Podem fer caricatures, perquè no ens queda res més que això: l’etern joc polític i el que pot oferir-nos en misèries i enredades. Tot passa per una entesa entre l’independentisme de centre i el radical que fa cartells amb escombres i Lenin i somia cadafals en samarreta.

L’única sort és que la derrota fa una olor més presentable que la caserna de la Guàrdia Civil, l’olor de la sang i de les mariscades on s’ajunten les noves esquerres i el rei Felip, que es digna a sortir rere pancartes encara que el xiulin. El catalanisme polític regia Espanya entre bambolines; ara que ja no existeix com a tal només queda una mena de màgic d’Oz a Madrid, és a dir, xerrameca de farsant que fa veure que encara governa un país de pega. Ara mateix, hi ha més odi contra l’independentisme que contra el terrorisme en l’ambient de la suposada entesa.