Els escriptors menystinguts del Quebec, o d’aquí

Va morir, fa pocs dies, Réjean Ducharme. Qui? Era un quebequès, un escriptor quebequès, el més gran escriptor quebequès de la història de la literatura quebequesa, autor de L’avalée des avalés, una de les novel·les més admirables de la literatura de llengua francesa del segle XX. Al Quebec, Ducharme és un mite. A la resta del món, un desconegut. Se sap que ha mort perquè la seva editorial ho va fer saber, ell no s’hauria dignat a demanar que ningú perdi un minut parlant de la seva mort, ja que feia dècades que vivia en el més estricte anonimat: tan sols existeixen tres fotos públiques d’ell, la més recent, dels anys setanta. L’avalée des avalées, publicat a París el 1966 i que seria urgent que fos traduïda al català –i jo seria voluntari per tenir l’honor de fer aquesta traducció–, va ser un terratrèmol al Quebec. Va projectar un país sencer a l’era moderna de la literatura. Conec quebequesos que no poden parlar-ne sense deixar traspuar un fremiment d’emoció incontenible. Però fora del Quebec, aquesta novel·la i aquest escriptor són invisibles. Fins i tot a França. Va caldre dos dies a alguns diaris francesos de gran reputació per publicar la notícia de la seva mort, i costa Déu i ajuda trobar aquesta novel·la a les millors llibreries franceses. I per què, aquesta anomalia? Perquè Réjean Ducharme era quebequès. I, per tant, en la rica, noble i culta mentalitat francesa, era un autor regional.

Si el Quebec és la segona potència cultural francòfona del món, seria lògic, natural i coherent que existís un viaducte que relligués França i Quebec o si més no París i Mont-real, per on passaria el bo i millor del que es produeix a banda i banda. Però el viaducte només existeix d’est a oest, de França cap al Quebec. Allò que fan els quebequesos, amb l’excepció relativa de la cançó, no interessa els francesos. Per exemple, haurà calgut esperar el 2014 perquè un escriptor quebequès fos elegit a l’Acadèmia Francesa. Es tracta de Dany Laferrière, un autor que sembla haver trencat aquesta barrera d’indiferència, com també ho ha fet Wadji Mouawad, l’autor del celebradíssim Ànima. Aquests dos autors són avui els dos únics quebequesos a tenir un ampli públic fidel a França. Però, curiosament, aquests dos autors tenen un punt comú que els fa ser diferents de la resta d’autors del Quebec: no són d’origen quebequès. Mouawad va néixer al Líban, Laferrière, a Haití, i els dos van haver de fugir del seu país, on la seva vida perillava. Són empelts magnífics, que han alimentat i enriquit la literatura quebequesa, però podria ser que fos justament el fet que vinguessin de fora l’element afegit que sedueix el públic francès. Són exòtics, són refugiats polítics i, més enllà del seu innegable talent, són diferents del que se suposa que pot ser un escriptor quebequès. Perquè, des de París, un escriptor quebequès deu ser algú que parla d’hivern, de trineus, de llenyataires, de caribús i de cançons folklòriques bescanviades a la vora d’un foc. Un escriptor quebequès pot tenir encant, pensen, però no profunditat. Ni Réjean Ducharme, ni Hubert Aquin, Victor-Lévy Beaulieu o Michel Tremblay.

I voleu saber per quina raó, des de França, no es considera que autors quebequesos, que escriuen en francès, poden ser profunds, dignes de ser llegits amb respecte, potser amb admiració? Perquè, en l’inconscient francès, algú que escriu des d’un territori que no és un país independent difícilment pot fer cap aportació digna d’aquest nom a la cultura mundial. Si el Quebec és una regió, llavors els seus escriptors són escriptors regionals. I, evidentment, allò que val per al Quebec val per a Catalunya. I per posar fi a aquest menysteniment gairebé sistemàtic fer bona literatura no és suficient; tan sols seria eficaç que el Quebec, i Catalunya, deixessin de ser regions.

V