La pistola de Txékhov

El món és un escenari i nosaltres, merament actors, segons diu un personatge de Shakespeare. Vist així, la responsabilitat de tot plegat l’ha de tenir algun dramaturg. En l’escena política del moment és evident que hi ha un xoc de guionistes. Uns i altres estan atents a la realitat només per fer-la encaixar amb el relat que ja han construït prèviament. Hi ha, aquests dies, titulars i editorials periodístiques que en són una mostra vergonyosa. En el tema del procés, totes les convencions del gènere dramàtic exigeixen que s’arribi al tercer acte, al desenllaç. Vivim una acceleració embogida perquè hi ha dates que són a la cantonada i –a uns i altres– els cal que es compleixin les prediccions que han formulat contundentment. En aquesta península les expressions “no és no” o “peti qui peti” sempre han tingut un gran predicament. Un que hi entenia molt, de teatre, el gran Txékhov, va fer aquesta famosa recomanació a un jove dramaturg: “Si al primer acte dius que hi ha una pistola penjada a la paret, al segon o al tercer acte aquella pistola ha de ser accionada.” Pura tècnica narrativa. I en això estem. S’han anunciat de manera solemne tantes certeses des de Barcelona i des de Madrid, que si ara la pistola fes figa s’haurien de refer els guions a correcuita. Superat l’acte final de l’u d’octubre, els guionistes ens hauran d’aclarir si es tractava d’una comèdia, d’una tragèdia o d’un vodevil. Ara no tenen temps per aquestes subtileses perquè estan ocupats a adaptar no pas la veracitat dels fets a la seva ideologia, sinó a utilitzar la ideologia per decidir la veracitat dels fets. Ens queda una esperança: com que vivim en temps postmoderns, qui sap si apareix un dramaturg astut que proposi un final que trenqui la màxima de Txékhov. Potser a l’últim moment, en lloc d’un tret real, de la pistola en sortirà una bandereta que digui “Pum!” i tots entendran que és el senyal perquè els dramaturgs es posin a treballar en una obra més ben construïda i amb un desenllaç més seriós.