Al·leluia!

Doncs sí, de tant en tant s’ha de donar gràcies per alguna cosa. I aquest cop les voldria donar a la prop d’una trentena de sacerdots de l’Arxidiòcesi de Tarragona que, aquesta setmana, s’han adreçat a la Conferència Episcopal Espanyola lamentant-se de l’“agressivitat” de la cadena 13TV. “No podem callar davant les opinions que, nit rere nit, s’expressen en les tertúlies de 13TV”, diuen aquests sacerdots en la carta. Res de nou. A l’octubre del 2013 el bisbe de Girona, Francesc Pardo, ja va aprofitar una homilia per demanar públicament perdó “pels insults i els menyspreus d’una cadena de televisió vinculada als bisbes”. Ni cas, no li van fer. I ara passarà exactament el mateix, per més raó que tinguin. L’han vist mai, vostès, 13TV, la cadena que té com a principal accionista la Conferència Episcopal Espanyol? Jo crec que, per dir-ho en el seu llenguatge, pequen un dia rere l’altre dient mentides i es queden tan amples. Però el tema, i per això entenc que preocupi aquests sacerdots, és que no ho fa qualsevol. Ho fa la Conferència Episcopal. Mentre el bisbe de Girona i els sacerdots de Tarragona han d’anar explicant que el papa Francesc predica la pau i la convivència, la seva cadena, la que per ells hauria de ser la més propera, reparteix insults. Ho fa a tort i a dret. Suposo que com que aquests sacerdots la fe la porten de sèrie, no la deuen perdre mai i confien que un dia d’aquests algú els faci cas i 13TV canviï. Jo no. Arran de la nota, me la vaig tornar a mirar uns quants dies, a veure si tot continuava igual. Els ho confesso: l’aguanto només en dosis de deu minuts. Sembla increïble la quantitat d’adjectius i reflexions que ens poden arribar a dedicar (tots amables, per descomptat) en deu minuts. Marededéu. A mi em fa vergonya aliena. Com que és privada, que facin el que vulguin, que jo, desprogramant-la, ja tinc el tema resolt. Però entenc que als sacerdots els provoqui alguna cosa més. Perquè en el seu cas, la vergonya no pot ser aliena; 13TV és la seva cadena. Paciència, fe i esperança, doncs. I no gaire res més. Perquè em sembla que, de miracle, no n’hi haurà cap.