Si...

Sembla que d’aquí a dos dies s’aprovarà al Parlament la llei (o decret llei, o el que sigui) que regula el referèndum. Com que al respecte ja s’ha pronunciat la Comissió de Venècia i tothom sap que les circumstàncies l’allunyen molt dels estàndards acceptats en una norma d’aquesta mena en un context normal, vull dedicar aquestes línies a parlar de l’altra peça jurídica sobre la qual recolza el procés, l’anomenada llei de transitorietat jurídica (LTJ).

Resulta dubtós que la LTJ sigui la norma més adequada per establir certes qüestions anecdòtiques: per exemple, en relació amb la llengua oficial, després de tanta lluita per la “normalització”, tot quedarà com ara, ja que castellà i català ho seran, però aquesta qüestió no és transicional; com tampoc ho és quina instància política serà l’encarregada de nomenar les diferents magistratures (Tribunal Suprem, Consell de Justícia, etc.), la qual cosa vol dir que el problema de la politització de les institucions no minvarà gaire. De fet l’únic aspecte capital en la transformació política, el sistema electoral i el paper dels partits polítics dins l’organigrama institucional, ni tan sols s’esmenta.

Però això no vol ser una crítica al que pugui sobrar o mancar des del punt de vista substantiu en la llei. És sobretot una reflexió sobre la seva naturalesa i el centre sobre el qual gravita el si del títol. Perquè una i altra qüestió són contradictòries.

La LTJ es planteja com una fórmula de transició entre ordenaments jurídics amb sobiranies diferenciades a l’estil del que succeí de 1975 a 1978 i que transformà el règim autoritari franquista (sobirania política unipersonal, sobirania jurídica en les lleis fonamentals del regne) en una democràcia (sobirania política popular i sobirania jurídica de la Constitució). És evident que la LTJ vol aparentar, com ho va fer la llei per a la reforma política, una continuïtat normativa (“de la llei a la llei”) que legitimi la nova estructura jurídica i institucional des del minut zero. El problema evidentment rau en la sintonia política de fons. D’una banda, quan la llei per a la reforma política es va aprovar, la major part dels anomenats procuradors en corts d’aquella mal dita democràcia (orgànica, s’hi afegia, i tan contents) van estar d’acord en fer-se un harakiri que des de fora es va veure com una mostra d’admirable generositat política i des de dins, com el preu a pagar per tal que tot continués de facto en mans de la mateixa gent. La sintonia política de fons suposà que una generació sociològicament franquista pogués passar en escassament quatre anys a votar de forma aclaparadora el PSOE, i la sintonia és la clau per entendre el si que he posat com a títol a aquest escrit.

Perquè és evident que la LTJ no compta amb la sintonia política a tot Espanya. Tot i que les últimes enquestes parlen d’alts percentatges de gent que voldria que Catalunya pogués ser preguntada (en solitari o en companyia de tot el cens espanyol, aquí també hi ha una diatriba), el cert és que la voluntat política del govern espanyol (i del principal partit de l’oposició) és contrària que el referèndum es faci, perquè és contrària que Catalunya se separi. Així doncs no hi ha sintonia en el conjunt sobre la transició descrita en la llei.

Però vet aquí que la qüestió és més complicada que una senzilla manca de sintonia política en el conjunt de l’Estat, perquè la llei sols s’activarà si en el referèndum que suposadament es convocarà aquesta mateixa setmana, surt que sí. I sols pot sortir que sí, si se celebra. Així, tota l’efectivitat de la dita llei depèn d’una circumstància sobre la qual el govern de l’Estat ha posat tota la carn a la graella per tal que no es produeixi, la qual cosa es tradueix, segons ha dit, en accions individuals contra persones concretes amb noms i cognoms.

Aprovar la llei de transitorietat abans de saber si el referèndum es fa i si, fent-se, surt que sí, potser acontentarà el món de la CUP, però des del punt de vista procedimental sols es pot veure com una contradicció: és cert que el president ha dit que tant li fa el que digui el TC sobre les lleis catalanes, i per tant, la manca de sintonia amb la resta d’Espanya; però sí que hauria d’importar-li quin seria el resultat en un referèndum que, a més, es dubta que es pugui celebrar, perquè altra cosa és menystenir la ciutadania catalana i prendre posició de forma poc neutral com a governant, més enllà de les seves idees polítiques.