Tribuna
És la identitat, doncs?
No sé si més enllà del dia de fets, quan el referèndum o la repressió s’hagin concretat, ho incorporarem a les certeses establertes, però ens ha estat revelada una nova evidència. Qualsevol que hagi pres partit, debatut passionalment i exhibit públicament les seves intimitats, s’haurà adonat que aquests dies s’ha capgirat una de les disputes més llegendàries de les esquerres de la Península. No són les emotivitats nacionals i les pulsions identitàries les que expliquen les ganes de plantejar un referèndum i respondre afirmativament, sinó les que ho impedeixen.
La càrrega de la prova s’ha invertit i ara, finalment, és l’adhesió a la identitat espanyola –la pròpia o la dels que sents teus, la que s’expressa de manera desacomplexada o la que es manté en un silenci vergonyant– el que impedeix que una part de l’esquerra catalana s’engresqui amb les possibilitats de proclamar una república, de construir un país que pot ser tan social, just, solidari, integrador i plural com somiem i de deixar enrere totes les adherències neofranquistes del regim del 78. O, com a mínim, de deixar constància que n’ets partidari. El respecte als reglaments, les garanties o els requisits processals que tant va emfatitzar Coscubiela arrencant l’aplaudiment dels que justament s’han dedicat a posar-hi obstacles, tots aquests aspectes formals als quals destinem tantes hores i que tantes disputes enfilen són irrellevants, fum, espuma informativa. Cap entusiasta de la república catalana es pot refrenar per aquestes coses, de la mateixa manera que cap partidari excitat de l’España una y no cincuenta y una reclamarà el dret de poder deixar constància de la seva adhesió en un referèndum.
Una part de l’esquerra d’aquestes terres fa fàstics a la revolució que té davant dels nassos, o bé perquè en el fons no la cobeja o bé perquè la república serà catalana. Deu ser un bon moment per recordar que les identitats mai han estat un recipient tancat i immutable i que en aquests temps de globalitats i d’acceleració històrica són més canviants i polièdriques que mai. Que aquella catalanitat que es portava com un uniforme carlí cenyit ara mateix està en hores baixes i que en l’onada independentista actual predomina la que es vesteix com una camisa lleugera, republicana, democràtica o fins i tot revolucionària. Després de tants anys atribuint-nos a nosaltres malalties identitàries o problemes de tribu, com diria en Boadella, ara resulta que els esclaus d’aquestes pulsions són els que podrien esdevenir republicans, fer un salt històric i encetar un estimulant procés constituent però no poden perquè la seva identitat s’agita incòmoda. Viure per veure.