40 anys de la Diada del 1977

Sí, jo no sé què passa: si passa el temps, si passem nosaltres, si passem del temps, si passem de nosaltres i si queda alguna cosa de tot plegat. El cas és que, en el córrer dels anys, i si no s’ha perdut totalment la memòria del que ha passat, sempre hi ha motius per recordar aniversaris d’esdeveniments que han marcat la nostra història, personal i col·lectiva. Ara, per exemple, els 40 anys de la gran manifestació a Barcelona (passeig de Gràcia, avall, com tantes darrerament), cridant “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”, amb tota la plana major política i, segons es va dir, un milió de persones al darrere. Faltava poc més d’un mes perquè Josep Tarradellas tornés de l’exili, el 23 d’octubre del 1977, i ara falta poc menys d’un mes –el pròxim i ja cèlebre 1 d’octubre del 2017– perquè els “ciutadans de Catalunya” (com va dir el president en la memorable al·locució des del balcó de la Generalitat) puguin acudir a les urnes per decidir el seu futur polític, que és el de tots.

Entremig, els famosos 40 anys de democràcia i llibertats (altra cosa és el bon o mal ús que tots, i no només els polítics, n’haurem fet) precedits pels no menys famosos –per escabrosos– 40 anys de franquisme, entre la dictadura a seques i les obertures interessades del mateix sistema dictatorial, essent la transició política (1975-1980) el punt intermedi que explica moltes –si no totes– de les coses que s’han esdevingut des de llavors. En aquest sentit, tothom (governants, partits, sindicats, banquers i societat civil), cadascú al seu nivell, ha quedat ben retratat. Així és, i també tothom deu saber el joc que juga en aquest partit, que no és una confrontació perquè guanyi totalment una de les dues parts, sinó perquè hi guanyem tots, sobretot aquells, la immensa majoria, que en el transcurs d’una democràcia més teòrica que real han perdut bous i esquelles en el “joc” que ens van plantejar, justament, a partir del 1977. Diuen que la història no es repeteix mai, però que sovint s’assembla molt, també deu ser veritat. Fa 40 anys volíem l’Estatut dintre l’Estat de les autonomies, ara una majoria àmplia vol ser autònoma dintre d’un estat propi. El canvi és substancial, no en va han passat tots aquests anys. No en va, tampoc, han canviat les condicions de vida, socials i econòmiques, les situacions laborals, territorials i ecològiques, factors que, en aquest canvi a què s’aspira, haurien de ser tinguts en compte si de veritat es vol accedir al màxim de llibertat i justícia social a què pot aspirar avui, en les condicions mundials en què ens trobem, una comunitat com la nostra.

Posades així les coses, no podem reproduir –com recordava el dia 5 Santiago Vilanova– de l’Estat que volem marxar l’estat que volem construir. Això sí que seria una estafa, i no, com vol Rajoy, el fet de posar urnes. El tema és que les noves institucions catalanes –amb tot el personal que les omplirà– no s’assemblin, ni poc ni gens, a les que volem substituir. Altrament, el poble ras continuaria supeditat a unes estructures que, per més pròpies que fossin, podrien ser un calc de les precedents, amb la distància, superba i indiferent, que sempre han caracteritzat les grans construccions juridicopolítiques dels estats moderns, aliats permanents de les classes dominants.