Llits

Els porticons a les finestres de l’habitació sempre han estat mal vistos en les societats puritanes. No deixar entrar la claror de la matinada s’interpreta com una invitació a dormir més del compte. Dels llits i les seves temptacions se n’ha de fugir de la manera més ràpida possible. Sortosament, no són pocs els que han reivindicat el llit com a espai privilegiat de treball i creativitat. Quedeu-vos al llit, venen a dir aquests, que no fa cap mal. L’entranyable Chesterton, per exemple, ja elogiava el “preciós experiment” de passar hores al llit, contemplant un sostre blanc, com una “experiència suprema” si se sabia fer a posta, és a dir, ni per necessitat de descansar o perquè s’està malalt. Els que practiquen aquesta ocupació honorable, els que dominen l’art d’estar-se al llit perquè sí, saben que és un espai d’un gran potencial. Chesterton s’emocionava imaginant les hores que Miquel Àngel devia passar ajagut al llit, amb la mirada clavada al sostre, per intuir de quina manera el sostre de la Capella Sixtina es podria convertir en l’escenari d’un drama diví “que només es podia representar amb el cel de fons”. Perquè el llit funcioni s’hi ha de jaure en perfecte estat de salut i sense cap justificació. Per pura creativitat. Un que va portar fins a les últimes conseqüències les intuïcions de Chesterton va ser Hugh Hefner, el cèlebre creador de l’imperi de la revista Playboy. Hefner vivia pràcticament al llit: un moble rodó i rotatori que li funcionava com a oficina permanent i on també –deia el murri– “feia les reunions amb les conilletes de Playboy”. Tot això s’ha complicat de manera inesperada. Molts urbanites ja no tenen més remei que fer servir el llit com a espai de treball: les noves tecnologies i l’escassedat d’espai als habitacles han convertit el matalàs en lloc de treball habitual. No és el que s’imaginava Chesterton. No ha arribat la fi del treball sinó la societat del treball continu en la qual els llits són una extensió de l’oficina o, simplement, l’oficina.