‘Estiu 1993’

En una setmana on hem pogut escoltar, llegir i visualitzar una de les pitjors cares del comportament humà, amb insults, joc brut i demagògia repartits a tort i a dret, la directora de cinema Carla Simón ens ha donat una lliçó d’elegància, respecte i discreció que és d’agrair. Simón va donar aquesta lliçó dijous quan li van preguntar què en pensava sobre el fet que Estiu 1993, la seva premiada pel·lícula, “catalana i en català”, hagués estat escollida com a candidata espanyola als premis Oscar poques hores després d’haver-se convocat el referèndum per la independència. Una pel·lícula autobiogràfica ambientada i rodada a la Garrotxa, principalment a les Planes d’Hostoles, i també al poble veí de Sant Feliu de Pallerols. La seva directora va donar una lliçó perquè en comptes de polititzar el tema, que en el fons suposo que és el que buscava el periodista, va evitar entrar en cap mena de polèmica. I ho va fer de la millor manera possible, defensant que el cinema no té fronteres i que històries com la que explica a la pel·lícula poden ser universals. Una resposta respectuosa i adequada que contrasta amb la bogeria col·lectiva on sembla que ens hàgim instal·lat els últims dies, per no dir les últimes setmanes i mesos. Ja n’hi ha prou de burxar per aconseguir una declaració polèmica que permeti primer grans titulars i després una cadena de reaccions irracionals, barroeres i insultants a les xarxes socials. Les últimes setmanes qui més qui menys hem pogut comprovar fins a on pot arribar la roïnesa humana, polititzant la desgràcia arran dels atemptats i demonitzant les opinions, arran del referèndum. I aquí no hi ha bons ni dolents, perquè tots els bàndols han quedat retratats. No cal afegir més crispació anant a buscar tres peus al gat i intentar crear polèmica al voltant de si una pel·lícula catalana i en català pot representar Espanya als Òscar. Carla Simón ha aconseguit amb la seva primera pel·lícula el reconeixement del públic principalment gràcies al boca-orella. I també el reconeixement internacional. No sabem si serà seleccionada per competir finalment en els Òscar. Ni si, en cas de ser-ho, guanyarà. N’hi ha prou amb el fet que és una gran pel·lícula, amb una gran història –el comportament infantil davant el sentiment de pèrdua, l’estigmatització de la sida–, i unes grans interpretacions. És cinema, és cultura, no cal polititzar-ho tot.