19 dies

Ahir a Catalunya van sortir al carrer (van tornar a sortir, de fet) un milió de persones. Un milió. Una allau de gent, una riuada. A vessar. Un milió de persones que reclamaven (tornaven a reclamar, de fet) que a Catalunya es pugui votar. Surten un milió de persones al carrer, i això de forma sostinguda durant sis anys, i saben quina serà avui la resposta de l’Estat? El menyspreu. Si anit ja sostenien que la Diada havia estat un fracàs (com si el tema important fos si érem un milió o vuit-cents mil), avui engegaran tota la maquinària del govern, el TC, la fiscalia, la Guàrdia Civil i qui calgui faran el que calgui per aturar el referèndum convocat per d’aquí a 19 dies, només 19. L’endemà que un milió d’espanyols, per dir-ho en el seu llenguatge, hagin sortit al carrer per mostrar la seva incomoditat amb la situació, per dir que no se senten còmode i respectats per l’Estat, saben quina serà la resposta d’aquest Estat? Més llenya al foc. El govern del PP (ni cap grup de l’oposició suposadament progressista) no entendrà aquests 19 dies que queden com una oportunitat per dialogar, per fer alguna proposta que aturi el cronòmetre. No. Ho entendran com 19 dies en què tenen l’oportunitat d’esclafar l’independentisme. “Els independentistes pretenen atropellar els drets i les llibertats dels catalans”, deia ahir Pablo Casado, vicesecretari general de comunicació del PP. De veritat, que els independentistes pretenen això? De veritat, Casado? I aquest vuitanta per cent de catalans que a totes les enquestes es mostren partidaris que es faci un referèndum, quin respecte li mereixen? Cap ni un? No. “Rajoy impedirà com sigui la consulta; no estalviarà cap tipus de mesures”, va concloure ahir Casado. Aquesta és la resposta quan falten 19 dies. Ni una reflexió. Amenaça directa, un cop més. Avui, molts catalans estarem pendents de la reacció de l’Estat; la reacció de veritat, la que no volien tenir abans d’una Diada. Què farà el TC? Què farà el govern espanyol? Què estan disposats a fer? Aquesta era una de les preguntes circulants d’ahir. A mi em sembla, però, que la clau, el quid de la qüestió, el desllorigador, no és tant allà com aquí. És què està disposada a fer això que n’hem dit “la gent”.