La tardor catalana

La imatge de més d’un milió de persones omplint els carrers de Barcelona, manifestant-se, sense incidents, pacíficament, sense crits, sense ni una empenta, sense mala educació, contrasta amb la bilis que descarreguen a Madrid els tertulians, “analistes”, “periodistes”, editorialistes i portaveus de certs partits polítics. La imatge de centenars de persones cantant “Passi-ho bé i moltes gràcies” i aixecant butlletes per acomiadar les forces enviades des de la capital espanyola per trobar paperetes –del sí i del no–, urnes o proves d’algun correu electrònic escarnint Rajoy, contrasta amb el lamentable espectacle que les forces de l’oposició al Parlament de Catalunya van oferir la setmana passada, faltant al respecte a la presidenta (no els agrada la persona però deuen respecte a la figura institucional) i intentant convertir en un circ l’hemicicle, proferint profecies aterridores com “abans es glaçarà l’infern que s’aprovi aquesta llei”, dites a viva veu des de la bancada del PP.

Ahir els vam tornar a guanyar. Com els vam guanyar regalant-los flors i càntics a Valls aquest cap de setmana; com els vam derrotar aprovant per majoria absoluta la llei del referèndum i la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la nova república, sense que hagin pogut fer res més que mossegar-se els punys que farien servir per esclafar-nos si poguessin. I tot això, i tot el que hem fet abans, i tot el que haurem de seguir fent, ho veu el món. Llàstima que no ho vegin els ciutadans de l’Estat espanyol, segrestats per uns mitjans de comunicació que neguen la pluralitat informativa i que actuen com una versió moderna dels Noticiarios y Documentales, el No-Do. Ciutadans segrestats per una elit centralista, latifundista, i d’estructura feudal, que s’enriqueix buidant-los –i buidant-nos– les butxaques per pagar unes operacions fraudulentes summament lucratives, que realitzen amb plena impunitat davant del rostre de la gent, sense que ningú digui res. I ho fan una vegada i una altra. Fa dos dies que s’han rescatat amb diner públic les deficitàries autopistes radials. Els operadors que hi van invertir haurien guanyat si hi hagués hagut prou trànsit (algú dubta que no sabien que serien ruïnoses?) i acaben guanyant potser fins i tot més quan no funcionen. Un negoci rodó. Per arrodonir-ho, com que es veu que no s’havien enriquit prou, ara l’Estat les tornarà a posar a licitació (?????); i com que seguiran sense ser rendibles, d’aquí uns anys les tornaran a rescatar. I així una vegada i una altra, fins que el pou quedi buit de diners.

Sortosament, Catalunya té un sistema de mitjans de comunicació, amb tots els seus defectes que són molts, plural i, a més, el país té la desgràcia de poder veure les televisions d’àmbit estatal, de manera que nosaltres podem comparar. I això hem fet: comparar. I hem arribat a la conclusió (a dia d’avui majoritària) que no ens surt a compte ser espanyols. Ja no és una qüestió de cultura o identitat. Ni tan sols de diners. És de dignitat i de futur. No podem, i sobretot no volem, continuar vivint sotmesos als capricis d’uns polítics mediocres que des de la distància trien què mereixem i què ens ha de ser denegat. Tristament ens ho deneguen tot, fins i tot qüestions fonamentals com les mesures per posar fi a la pobresa energètica. Oposar-se que la gent no mori de fred no té res a veure amb diferències polítiques, o, millor dit, reflecteix que som políticament diferents.

Els polítics espanyols i el seu sistema economicomediàtic no volen perdre allò que el 1714 van prendre a sang i foc. Catalunya forma part d’Espanya per “derecho de conquista”, tal com recull el Decret de Nova Planta de 1716 (mai derogat). Per tant, des del punt de vista del dret internacional no és que demanem la independència, sinó la restitució de la nostra sobirania. Que d’això fa 300 anys? Que és molt lluny? També fa segles de moltes altres coses que esdevenen pels partits espanyols veritats immutables, com que som una única nació, l’espanyola.

Hem de ser conscients que, tot i l’èxit de la Diada i la majoria parlamentària, Espanya no ens deixarà marxar sense abans haver-ho provat tot. Potser fins i tot repetint coses que ja han fet i que no els han sortit com volien... Per tant, haurem de mantenir el cap fred, cantar moltes més cançons, repartir més clavells, roses i somriures, i ser ferms i determinats quan les circumstàncies ho demanin, abans o després de l’1 d’octubre. Hi ha coses que floreixen amb la primavera i altres que ho fan en les condicions més adverses. Aquestes són les més belles. La nostra primavera catalana serà una flor de tardor. I ningú més que els catalans tenim dret a decidir si volem créixer en un jardí propi o que ens deixin marcir en un que ens és aliè.