Podemos i Colau

Pablo Iglesias va tornar a repetir que si les forces progressistes s’unissin per fer fora el Partit Popular se solucionaria la tensió sobiranista. Ho va afirmar en el fracassat míting de l’11-S a Santa Coloma de Catalunya en Comú: “Ha arribat el moment d’una gran aliança”, va clamar, convocant el PSOE i ERC a sumar-se a la seva particular comunitat de l’anell i així poder posar fi al regne de Rajoy.

Realment té molt de mèrit l’obstinació dels neocomunistes amb la idea que fent fora el PP ja està tot solucionat. El règim del 78 agonitza a Catalunya i Podem i Catalunya en Comú viuen en el passat, en aquella època feliç en la qual CiU donava suport al PP o al PSOE a canvi d’uns quants calerons més. Per això Iglesias diu que la solució només pot ser ell mateix, que mani ell, convertint Ada Colau en un nou Pujol autonòmic, menystenint Albano-Dante Fachin. Iglesias reserva a Catalunya en Comú el paper de camarlenc català a la “villa y corte”, com ho va ser durant anys el president nacionalista. Podem Catalunya té un plantejament diferent. Aquesta és la raó per la qual es dona la paradoxa que Iglesias fa un míting a Catalunya amb un partit que no és el seu. Monedero, que és com els antics estalinistes però en mànigues de camisa, ja ha ensenyat la porta de sortida a Fachin i als seus aliats, entre els quals Maria Àngels Martínez, la diputada podemita que va retirar les estanqueres dels escons del PP.

La falta de tarannà democràtic dels neocomunistes, afegit al patriotisme espanyol que reivindiquen sense rubor, fa que Podemos no aconsegueixi entendre que el problema no és Catalunya sinó Espanya. La presència dels líders espanyols als mítings i als actes dels partit catalans, com es va tornar a constatar amb la presència de Pedro Sánchez al Consell Municipal Obert del PSC, prova que els líders catalans socialistes i neocomunistes actuen supeditats a la política de Madrid. L’important és ajudar Pedro Sánchez o Pablo Iglesias a arribar a La Moncloa i no pas governar Catalunya sobiranament. Per culpa d’aquesta mentalitat, el PSC va trigar tres dècades a governar la Generalitat. I el que en un principi es va acceptar amb alegria torera, al final es va convertir en frustració i antipujolisme ferotge. Els membres de la confraria antipujolista van fer sort el dia que Jordi Pujol va confessar que era un evasor d’impostos. La caiguda del mite, acompanyat amb l’enfonsament familiar enmig de negocis tèrbols, va donar un respir –i una alegria– a una determinada gent, les esquerres oficials, que ja feia temps que es mostrava esgotada.

Definir-se per oposició als altres no aporta res. Quan Ada Colau era portaveu de la PAH, feia política a peu de carrer, sense miraments, fregant la il·legalitat i tot, sobretot quan intimidava la gent amb els seus famosos escarnis públics. Llavors tenia una causa per desobeir. Es veu que ara no, tot i que almenys un 80% de catalans i catalanes clamen pel referèndum. Quan Colau va aconseguir l’alcaldia, més per estupidesa dels contrincants que per mèrits propis, tota la seva empenta reivindicativa va esvair-se. A poc a poc s’ha anat veient que quan una política d’esquerres no té res a oferir, recorre a defensar les reivindicacions de gènere, la memòria històrica o la pacificació fictícia dels carrers. Una política basada en la retòrica, que no arrisca, a diferència dels més de 700 alcaldes i alcaldesses que avui persegueix la fiscalia. És la política espectacle que s’alimenta de combatre Úber o Airbnb i que imita els vells luddites que cremaven màquines en plena revolució industrial. Aquells rebels primitius que agradaven tant als historiadors marxistes britànics, i que en van fer un mite. Xavier Domènech s’ha fregit intel·lectualment en aquesta salsa.

Diuen que els nacionalistes s’inventen tradicions, i és ben veritat, tan veritat com que els comunistes i els neocomunistes s’han inventat una tradició obrerista catalana que exalta l’antifranquisme de CCOO per esborrar, per exemple, la força del moviment anarcosindicalista anterior a la dictadura. No hi ha un pam de net. El catalanisme, però, com ha quedat demostrat any rere any als darrers temps, empelta amb la tradició popular que ha fet forts els moviments de canvi revolucionaris de veritat. És la Catalunya rebel de Francesc Macià, oposada al doctrinarisme d’una esquerra neocomunista que només pretén ajudar Pablo Iglesias de la mà de la corrompuda esquerra del 78. Amb Iglesias president del govern esperen jeure a la fresca alguns anys més, tants anys com puguin.