Contra el patrimoni

És molt difícil fer-se un mínim patrimoni personal o familiar al llarg dels anys, llevat dels casos que l’hereten o dels qui –que també n’hi ha– l’han fet amb males arts. Les empreses no sempre hi guanyen i les inversions mai no són del tot segures; els treballadors –directius, empleats o autònoms– podran estalviar una mica, si estan de sort, un cop pagades les hipoteques i amb els fills emancipats (i amb feina). Tanmateix, el patrimoni sempre està en risc; tothom està exposat a les pujades, baixades i bombolles del capitalisme, a les crisis periòdiques i a la devaluació natural quan no se’l fa treballar bé.

Per si no fos prou laboriós de mantenir-lo econòmicament, els polítics escollits per fer allò que els votants els han encomanat, així com totes les empreses, professionals, funcionaris i ciutadans implicats en una decisió política –vestida de delicte–, se l’estaran jugant via multes i embargaments en el menor dels casos. Típic de Castella. Les seves elits –amb la col·laboració necessària d’algunes de locals– sempre han viscut d’allò que produïen els altres: els grans latifundis de “señoritos” establerts prop de la Cort, les colònies americanes o africanes, el preu cobrat –i mai no tornat– per haver guanyat una guerra civil, la perifèria mediterrània...

Han penjat als catalans la llufa de garrepes –per això, creuen que així es desinflarà el soufflé–, però són aquestes elits que volen aprofitar l’avinentesa per enriquir-se més a costa d’altres “compatriotes” que no pensen com ells voldrien. És vergonyós que els suposats delictes d’opinió o polítics es paguin amb patrimoni, mentre que dels centenars d’imputats –i sospitosos no jutjats– per delictes pròpiament econòmics i d’enriquiment personal ningú no torna ni un duro a les arques públiques. No és la pàtria ni la llei; és la pela!