Sento, aleshores existeixo

En un article publicat dissabte passat al diari Ara, Josep Ramoneda apuntava que el sobiranisme “a vegades oblida la superioritat coercitiva de l’Estat”. En discrepo. Després d’un president assassinat, després de les tortures del 92, les querelles personalitzades d’ara, o el cas del regidor de la CUP que ha de fer tot el viatge des de Vic a l’Audiencia Nacional de Madrid emmanillat, si hi ha un sector polític que ho té difícil per oblidar la força coercitiva de l’Estat, aquest sector és precisament el sobiranisme. La raó és molt simple. Es basa en el principi de patiment formulat per Milan Kundera a la novel·la La immortalitat. En contra del penso, aleshores existeixo de Descartes, Kundera anteposa el “sento, aleshores existeixo”. L’homo sentimentalis de Kundera és aquell que ha elevat el sentiment a la categoria de valor, d’identitat i de coneixement: “Penso, aleshores existeixo és la frase d’un intel·lectual que menysprea el mal de queixal. Sento, aleshores soc és una veritat més vàlida i es refereix a tot allò que viu. El meu jo no difereix substancialment del vostre per allò que pensa. Hi ha molta gent i poques idees: tots pensem aproximadament el mateix i ens comuniquem les idees, ens les deixem, les robem. Però si algú em trepitja un peu, soc sol a sentir aquell dolor. No pas en el pensament, sinó en el patiment, és on hi ha l’essència del jo.” Sento, aleshores existeixo. I sento molt que en comptes de dir-ne repressió, estiguem perdent gas anomenant-ho, anomenant-ho només, força coercitiva. I sento molt que, des que dilluns passat un tribunal de justícia va suprimir de facto la llibertat informativa i d’expressió, cap gran corporació mediàtica (Godó, Prisa, Zeta...) manifesti el seu rebuig a aquesta involució gravíssima.