Digues-li franquisme

Quan va venir la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, a Barcelona, l’altre dia, del seu discurs em van cridar poderosament l’atenció dues coses. Va afirmar que el PP havia nascut per “defensar els valors que consagra l’única Constitució de consens” que ha tingut Espanya. D’un sol cop, es va carregar la història d’abans del PP, la Constitució republicana i la del 1812, per deixar clar que el partit dels hereus del franquisme és l’únic garant de la democràcia, que comença i acaba amb ells. També va animar la militància a sortir al carrer per proclamar que “són més forts”. No per convèncer o dir als altres que estan equivocats, sinó per deixar clar que són més forts. L’argument de la força es plasma cada dia que passa en el procés d’erdoganització d’Espanya, en l’intent de convertir Catalunya en el País Basc de quan hi matava ETA. De manera desigual, als partits independentistes se’ls poden impugnar moltes coses (canviar de plans periòdicament, no mesurar les pròpies forces i engegar el carro avall...) però l’onada repressiva i autoritària de l’Estat ni és justificable ni té cap sentit. Només atia una crispació que adoba el camp per al primer eixelebrat que passa. L’Estat espanyol sempre tindrà més força –la història ho avala– i el pitjor és que aquest és el seu únic argument. No han admès el debat sobre el Tema en cinc anys de mobilitzacions i es pensen que amb il·legalitzacions massives extirparan el seu problema.