Keep calm
Huertas
Quan uns periodistes fan titulars falsos, quan uns periodistes fan de portantveus del govern espanyol, quan uns periodistes manipulen amb Photoshop una imatge d’una manifestació i retallen les banderes estelades, quan tot això passa, és que estem assistint a la malaltia del periodisme i a la basca de la mort. Quan la Guàrdia Civil entra a escorcollar la seu d’una revista a Valls –El Vallenc– i treu el nas a aquest nostre diari –El Punt Avui– o a Vilaweb, i coses semblants, és que estem assistint a l’assassinat del periodisme.
Afortunadament, encara en queden molts, moltíssims, que saben que ser periodista té una doble funció: informar dels afers públics i dels moviments del govern i, sobretot, ser la veu del poble i reflectir els moviments ciutadans. Tenim la sort que a Catalunya la major part de la premsa –no tota– gaudeix de bona salut.
He recordat un gran periodista: Huertas Claveria, amb qui vaig compartir una bona amistat. Huertas va tenir un consell de guerra per opinar, per fer la seva feina; era el temps del franquisme. Però les reivindicacions que s’han anat fent han estat silenciades, al costat de tots els judicis sumaríssims i els assassinats repugnants que el franquisme va perpetrar. És el preu a pagar per una transició tramposa que no ha trencat mai amb la dictadura de Franco (“atado y bien atado”).
Fa poc, però, llegíem a la premsa una boníssima notícia: que el judici a Huertas Claveria ha quedat anul·lat. És la primera víctima del franquisme que rep aquesta reparació. I és molt colpidor que aquesta excepció hagi recaigut en un gran periodista. L’incansable, l’intel·ligent, el periodista de raça Josep Maria Huertas Claveria.
En queden molts. Moltes reparacions: des de l’assassinat de Companys fins a les 150.000 víctimes del tret al clatell i enterrades a la cuneta de les carreteres. És només un inici. Hem de continuar reivindicant la profunda injustícia d’un règim totalitari que encara cueja. I cueja fort.