Astúries ens avisa

Pelos carriles del tren viaxen estes palabres... Jo viatjo per l’autovia del Cantàbric, però és igual, la metàfora ja farà el fet. Miro per la finestra i em falten ulls per empassar tant de verd ondulat a les valls, tant de blau estès al peu dels cingles i tant de blanc d’escuma rivetejant les platges. Astúries és un país massa bell, només es pot mirar i te la fotràs, conductor, si intentes descriure’l sense ser poeta. Val més que pensis en el teu país i engeguis quatre renecs pel paisatge que hi hem destruït. Que t’agafa gana, set o pipí? Surt de l’autovia, entra a qualsevol poble i torna a regalar-te la mirada. Un urbanisme endreçat, de carrers nets i façanes retocades, rejovenides, a punt per mostrar-se en societat els diumenges al migdia. A les botigues, bona urbanitat, l’autèntica. Ciutadans sobris, de cordialitat justa per no embafar però amb un interès sincer a ajudar-te. Gent sense cap tret particular que la distingeixi d’altres llocs, però... que diferent del personal que corre per les àrees metropolitanes de les grans ciutats! Ningú baladreja ni embruta ni fa el fatxenda. Viuen a la terra, per la terra i de la terra (i també dels fons europeus i de compensació interterritorial, tot s’ha de dir...) A Cangas de Onís entro a la llibreria Imagen i demano al Sr. Juan Luis Someano si té alguna gramàtica del bable. “De asturianu?” “Bé, sí, d’asturianu...” Em diu delicadament, en un castellà ondulant, que l’únic que té són aquestes normes ortogràfiques de l’Academia de la Llingua Asturiana. “Però sap què? És una cosa molt artificial. Al carrer no el trobarà pas, aquest parlar ni aquest escriure. Tot això no interessa ningú, només ens ho demanen els catalans que ens visiten. Tingui, un poemari en asturianu. Deixi, deixi, l’hi regalo. Total, se m’està florint als prestatges...” Li dono les gràcies per la seva gentilesa i m’emporto content dos llibres escrits en una llengua que ja sembla no tenir ni nom. Passejo ara pels carrers endreçats del poble. No sé si fer-ho amb el cap alt pel que m’ha dit el llibreter sobre l’estima dels catalans envers les paraules dels altres o acotar-lo de por: el català, ai, ai, se’ns acabarà també florint als prestatges? Sento més vivament que mai que la pàtria és la llengua i que l’exili deu ser no tenir ningú amb qui parlar-la. Passejo amb Xavieru Cayarga a la mà i recitem plegats: “Arreneguesti de to patria, / tierra fiero qu’en ti los otros vieron”...