Tribuna
A vèncer l’impossible!
Vivim hores extraordinàries. Som allà on havíem de ser. Estem tocant la independència amb la punta dels dits, gairebé li fem pessigolles i per això aquesta continua essent la revolució dels somriures. O és que la llibertat no ens fa més feliços?
Al llarg de l’última dècada, hem vist un poble abraçar la causa de la llibertat, un poble que ha estat lliure, que se sent lliure i que vol tornar a ser lliure. L’anhelada llibertat d’un poble que recuperava els seus orígens i les seves emocions més pregones. De fet, hem estat originals, hem tornat als orígens. Senzillament, hem vist un poble normal que vol ser normal. I us asseguro que el més normal del món és tenir un estat propi. El que és estrany, estranyíssim, és malviure dins d’un estat impropi. Un estat que utilitza tots els seus poders, tots, per a alimentar el discurs de la por. Doncs la nostra resposta és: contra l’amenaça, democràcia!
La nostra força és la força de la majoria, la de la gent que s’estima el seu país, que el somnia complet i lliure, que el viu apassionadament, i que per sobre de tot, el vol solidari i just i pròsper.
Els catalans ens trobem en una cruïlla clau de la nostra història. I al davant nostre s’ha alçat el projecte polític de la independència de Catalunya com l’únic capaç de fer de palanca a l’ambició nacional del país, a l’esclat de l’energia que necessitem, a l’ambició immensa per la justícia social que ens mou. Per això hem escollit l’únic camí possible, el que ens porta al món, la via lliure a la República Catalana. Sí, volem ser al món nosaltres mateixos. Rectifico, no només volem ser al món, sinó menjar-nos-el.
Ja no volem ser una mica lliures o parcialment lliures. Sabem, com deia Pau Casals, que la llibertat no és negociable. Per això, volem votar i volem votar la independència. Si som, siguem. Recuperar la sobirania perduda no és altra cosa que tornar a casa. I cada cop hi som més a prop. Només depèn de nosaltres. Estem preparats. Fem-ho.
La repressió només té repressors; la llibertat té tot un poble al darrere. Vam autodeterminar-nos a votar, i votarem. I el referèndum de l’1O ens situarà a tots en un punt irreversible perquè ja no parlarem més de l’anhelada llibertat, la farem servir, ens imposarem el deure de viure lliures. Amb tota l’esperança. I amb tot el coratge. Amb la màxima esperança i amb el màxim coratge. Perquè sabem que ho podem fer, i que ho podem fer molt bé. L’agraïment al govern, als parlamentaris, a les entitats, és infinit. I amb les gràcies, un somriure, l’alegria de tot un poble, per fi, lliure.
Aquesta setmana es complia el 59è aniversari de la mort del president Irla a l’exili, una de les figures més dignes de la història de Catalunya. En una de les moltes cartes enviades a Tarradellas, de 13 de gener de 1953, escriu: “Moltes vegades, pensant en Catalunya, em recordo d’uns mots de Rizal en el seu Noli me tangere: “Vosaltres que veureu la llum de l’alba brillar damunt la pàtria, recordeu-vos dels qui hem caigut durant la nit.” Jo crec que aquests mots assenyalen la nostra missió: compta el nostre deure de catalans en la mesura de les nostres forces, possibilitats, portar-nos dignament durant la nit, perquè els que vinguin i puguin gaudir de la llibertat de la nostra pàtria es puguin recordar de nosaltres sense haver-se’n d’avergonyir.” La independència de Catalunya és futur i esperança, però també més que mai ens exigeix una mirada enrere, un record a tantes i tantes generacions de catalans, la vida i sacrifici dels quals és l’exemple que ens ha portat a on som avui.
Que la memòria ens interpel·li en aquestes hores, que els records dels qui més hem estimat ens acompanyin en cada manifestació, en cada crit, en el moment en què posem la papereta del sí a l’urna. Vivim la nostra vida mesclada amb ells, com va deixar-nos escrit el poeta Joan Vinyoli. Per ells i pels nostres, pels nostres fills, catalans, a córrer com el vent i a vèncer l’impossible!