Tribuna
Els ponts de la catalanofòbia
Un diari de Madrid, radicalitzat en la dreta insomne, m’acaba de qualificar de “tardofranquista convers a l’independentisme radical” pel que es veu degut a no sé quines sumes de diners que he percebut de no sé quines forces estranyes, i potser traïdores a Espanya. Pur Valle Inclán. Pur esperpent de ments febroses que ni saben del cert qui soc, ni s’han pres la molèstia de llegir-se, si més no, algun capítol del meu llibre Els ponts trencats (sis edicions en català i una en castellà), on s’aclareix la meva peregrinació política, ideològica i els meus compromisos. Mai vaig sortir dels carrils de la coherència. Mai vaig militar en un altre partit que els dos dels quals vaig participar en la fundació (Reforma Democrática Española i Reforma Democràtica de Catalunya, i d’altra banda Solidaritat Catalana, el 1980) tot i múltiples oferiments. Mai em vaig mudar de camisa, perquè mai vaig ser “tardofranquista” com aquest agosarat i ignorant periodista s’entesta a bramar.
Però aquest és el problema renascut de les cendres de l’odi, la incultura, el ressentiment i els complexos imperials d’un castellanisme arcaic, decadent i primari que Aznar va tractar de renéixer. Seria positiu per a alguns rellegir el llibre de M. Vázquez Montalbán –un altre sospitós separatista– La Aznaridad. No estaria malament que es llegissin també el discurs del general Juan Prim i Prats a les Corts el 25 de novembre de 1851 on denuncia “el dret de cuixa” encara aplicat a Catalunya. O que es submergissin, aquests ignorants primitius, en el debat sobre l’Estatut de Núria (1932) al Congrés dels Diputats entre Ortega y Gasset i Manuel Azaña, amb la rematada del filòsof sobre la inexorable “conllevancia” amb Catalunya. O que acudissin al redescobriment del famós llibre de Francesc Cambó Per la concòrdia, o, si la mandra no els permet allunyar-se dels anys vint-trenta del segle passat, es poden remetre al més recent de Julián Marías, Consideració de Catalunya, recull dels articles del mateix autor a El Noticiero Universal a instàncies del seu director, el unamunià José María Hernández Pardos. ¿Els bastarà tant de material a aquests ignorants mesetaris?
M’he sentit ofès aquests dies al Madrid on desenvolupo activitats setmanals des de 1968, quan, sent secretari polític del pujalista i díscol Eduard Tarragona, anava a gestionar assumptes seus en les Corts de l’època: 49 anys conciliant la setmana entre Barcelona i Madrid, que no semblen haver estat suficients per a una mínima comprensió. És un problema de tossuderia, o d’ignorància? És que només és espanyol aquell que serveix els interessos dels prohoms madrilenys, de les seves elits extractives devoradores dels Pressupostos de l’Estat, que ningú nodreix més que els catalans als quals ens titllen de garrepes? M’estalvio els epítets i els menyspreus, però no em resisteixo a adduir el judici del vell, savi i prudent president Tarradellas quan al·legava: “Espanyols som tots, nosaltres, també. Però els que manen són castellans; i per això jo parlo de castellans, i no d’espanyols.”
També el vell President de la Generalitat argüia que “la República va caure per culpa de la federació madrilenya del PSOE”. I encara més: “Azaña era un covard: tremolava quan jo el vaig portar de Madrid a Barcelona per salvar-lo dels franquistes.” (Hi ha més dades en el meu celler memorístic). Per aquest motiu em resulta molt difícil entendre aquesta plaga de malvolença i catalanofòbia que s’ha desfermat des de Madrid, essencialment perquè no admeten altra raó que la seva, ni altra causa que els interessos de les seves elits econòmiques, sempre voraces i insatisfetes, i dels cossos funcionarials que, a més de consumir burocràcia, pretenen assentar-se sobre el seu dret natural a la perennitat, o la condició poc menys que feudal de l’administració pública. Em resisteixo a creure que aquesta naixent catalanofòbia, que afecta empreses catalanes, sigui un corrent generalitzat del que entenem per poble espanyol. Si fos així, caldria convenir que el dany infligit a Catalunya, a la seva gent, a la seva cultura i a la seva economia, podria convertir-se en un avenc de separació ineludible en el futur. És que s’han ocupat d’auxiliar els catalans que se senten espanyols a Catalunya? És que no ha pecat el govern d’Espanya d’ignorant, o d’incaut davant el desencant i malestar que el poble català experimentava en els poc dubtosos greuges comparatius? Si no hi va haver sensibilitat per entendre-ho, menys opcions cabran per resoldre-ho des d’una òptica equivocada. No seria sensat, ni prudent, que els ponts trencats en el diàleg polític imprescindible –si més no en els últims cinc anys de Rajoy– es tornessin ponts restablerts per l’insult i la catalanofòbia. Llavors sí que entraríem al túnel de la preruptura d’Espanya. Intelligenti, pauca (Als intel·ligents amb poques paraules n’hi ha prou).