Inconformistes conformats

Una certa precipitació del temps sí que l’estem vivint aquests dies. Ja no hi ha res a Catalunya que es pugui mirar amb els mateixos ulls. Una operació Catalunya d’obra vista, a la llum del dia i sense embuts, la mateixa setmana que el Congrés reconeix que la de les clavegueres de l’Estat amb la batuta del ministre Fernández Díaz, moguda des del Ministeri de l’Interior, és documental i documentada. I ara aquest desplegament de la Guàrdia Civil entrant a seus de la Generalitat i empresonant els càrrecs i funcionaris puja els graons d’una escala on es va ensopegant amb violació de drets fonamentals, ja sigui la violació de correspondència, la llibertat d’expressió, manifestació i reunió, ja sigui arreu del país, a Madrid o a Saragossa. Municipals despenjant propaganda, i policies de creuer. Hem vist una primera explosió de força, i l’estrena del Constitucional fent el salt mortal de la capacitat sancionadora. I això no serà tot. Això sí, a aquestes hores arriba una millora del finançament autonòmic. Som entre el vell i el nou, és el subjecte constituent que diu el professor Albert Noguera. Que gastats i arnats semblen els passadissos del Congrés, allà on diuen que hi ha aquesta sobirania que s’escola a la sala dels passos perduts. N’hi ha una altra que corre, s’espera amb música i clavells a les mans ja sigui davant d’Economia, o dels palaus i ciutats de justícia, que es vol fresca i renovada. La conformació de la voluntat i la persistència que arriba al segle XXI sense ni deplorar, ni arrelar-se en arrels mítiques. N’hi ha que volen ser els més vells d’Europa, d’una Europa que tot i envellida es neguiteja pel nou. Sobre Europa, i passat i aspiracions catalanes, és oportuna i imprescindible l’exposició que ha comissariat al Memorial Democràtic l’Arnau Gonzàlez i Vilalta: Une Catalogne indépendante? Aclareix el paper de França, l’URSS, Gran Bretanya, Itàlia o Alemanya, quan en funció dels seus interessos algun d’aquests, durant la Guerra Civil, donava la independència catalana per feta, mentre que Calvo Sotelo s’estimava abans una Espanya roja que rota i Negrín s’estimava més Franco que una Espanya esquarterada.