Espanya

Ser independentista és una manera de ser patriota espanyol. No patriota castellà, però sí patriota espanyol. L’Espanya que s’ha imposat al llarg dels segles és una Espanya de matriu castellana, una determinada concepció castellana (no l’única) d’Espanya, que a partir d’un imperi crea un Estat i intenta crear després una nació. Aquesta concepció castellana s’ha apropiat d’Espanya. És l’Espanya de les institucions extractives, la de les elits acampades sobre el país que descrivia Azaña, que segueixen allà, que a canvi d’extraure rendes ofereixen la idea divina d’unitat, i que té molt predicament. Perquè ha sabut fer un model molt capil·lar. Les elits extractives no són quatre milionaris perversos. És un model que beneficia molta gent.

No és coincidència que dos germans, els Pérez de los Cobos, apareguin com a defensors del model, un des del Tribunal Constitucional i l’altre des de la Guàrdia Civil. Estan allà acampats. I el PP, el PSOE, l’Ibex i els diaris –la casta– la defensen, com veiem, amb ungles i dents. Per això no veuen malament que els ultres els facin part de la feina bruta. Són ximples útils al servei d’un model. I el defensaran fins a les últimes conseqüències. Els hi va el negoci.

L’altra idea d’Espanya, vull pensar que la de les sobiranies compartides i les institucions inclusives, s’ha vist a Saragossa. Assetjada pels ultres. Una imatge que explica el moment. Per això fa tanta por Podem com l’independentisme. Perquè amenaça el model. Per això l’independentisme ha posat fi a CiU. Perquè també era contra el que representava CiU (però no es podia fer sense).

L’independentisme és una manera de ser patriota espanyol perquè va contra un model pervers. Sense les rendes catalanes, el model actual és impossible. I Espanya s’haurà de reformar per força. I en això els podemites poden ser aliats. Però només si s’accepta, no la independència, sinó la sobirania, la lliure decisió de Catalunya. Només així es pot canviar un model que té segles d’història.