Excepció

Aquests dies que vivim moments decisius per al futur del nostre país, hem recordat la figura de l’escriptor Manuel de Pedrolo. I ho hem fet a propòsit de la celebració del 50è premi Prudenci Bertrana. Però si l’hem citat és perquè, en la primera convocatòria del premi, l’any 1968, Pedrolo va guanyar amb una novel·la titulada Estat d’excepció que descriu perfectament el que passa aquests dies. Un estat de setge a les llibertats accentuat, sobretot, des de dimecres de la setmana passada, que és quan va començar aquesta intervenció estatal amb l’objectiu d’aturar el referèndum. Pedrolo va ser l’escriptor català més retallat i més perseguit professionalment per la dictadura franquista. L’obra havia estat escrita el 1961 i s’havia presentat al premi de Girona, tal com consta en el seu palmarès, amb el títol d’Estat d’excepció però primer s’havia titulat Esberlem els murs de vidre. La novel·la ja havia intentat publicar-se diverses vegades, però va ser reiteradament rebutjada per la censura el 1963, el 1965, el 1968. L’estratègia del canvi de títol per confondre els censors no sempre funcionava. Finalment, per Sant Jordi del 1975 es va publicar, set anys després que hagués estat censurada. I ho va fer amb el títol d’Acte de violència i amb el reclam a coberta que es tractava del premi Prudenci Bertrana que havia guanyat amb l’altre títol. La novel·la era, tal com diu la contraportada del llibre, “la recreació dinàmica i sostinguda d’una ciutat (ara, llegeixin país) que viu unes jornades sense precedents: una estranya solidaritat va guanyant els ànims dels seus habitants, els quals, sense haver-se posat d’acord, obeint una consigna anònima i senzilla, instauren una situació que els permetrà de conquerir la llibertat sense vessaments de sang”.  Ben bé com si els temps no haguessin canviat gens. Quan recuperes aquestes notícies, t’adones que és vergonyós que l’anomalia democràtica que vivim continua sent una excepció en aquesta època. Ara sí, només depèn de nosaltres que deixi de ser-ho.