Ciutadans, no súbdits

El dimarts 11 de setembre de 1714, a quarts de vuit del matí, el conseller en

cap Rafael Casanova ordenava l’últim contraatac de les tropes catalanes contra els assaltants francoespanyols de Barcelona. Va ser l’última decisió sobirana de les institucions d’aquest país. Tres segles més tard, el diumenge 1 d’octubre del 2017, a les nou del matí, més de dos mil col·legis electorals obriran les portes per donar compliment a la primera de les ordres de la legalitat catalana recuperada. Aquesta vella nació d’Europa que és Catalunya torna a picar la porta del món. Contra tot pronòstic. Però amb la força de la raó i la determinació que confereix un objectiu inajornable.

L’Estat ha comès un error de càlcul colossal. Les elits de Madrid han pensat que la coacció selectiva combinada amb el foment de la divisió interna serien suficients per mantenir la jerarquia per la qual ells, els seus avantpassats i els seus descendents han ocupat un poder sense limitacions durant segles. Però –acostumats a no tenir mai en compte el poble espanyol– han menystingut la capacitat d’autoorganització de la societat catalana. Esperaven súbdits i s’han trobat ciutadans. S’han equivocat i la supèrbia els condemnarà.

I com a ciutadans sortirem a votar. No ho farem sols. Centenars de mitjans de comunicació internacionals seguiran una jornada que ha col·locat el conflicte entre Catalunya i Espanya al centre de l’actualitat internacional. I milions de persones a tot el planeta podran comprovar, amb imatges, que els catalans mereixem recuperar el nostre espai al món, la capacitat de codecidir amb totes les nacions sense que cap d’elles ens sotmeti a una subordinació mai no acceptada.

Per primera vegada en quinze generacions tot és en mans dels ciutadans, de la gent, del poble. El 1715, Felip V va enviar el superintendent José Patiño per pacificar la Catalunya derrotada. El jerarca castellà no es va enganyar: “Aguardan coyuntura para sacudir el yugo de la justicia.” Tenia raó. És ara.