La revolta després del jorn dels miserables

Mai hauria pensat que la mentida i el cinisme arribessin als límits on els estant portant els dirigents del PP, que, a banda d’haver fet miques la divisió de poders, tenen la barra de titllar de nazis els milions de persones que ahir vam sortir al carrer a tot Catalunya. Una revolta mai vista. Al migdia a Girona ja érem milers i hi havia concentracions a les principals poblacions. A la tarda la resposta va ser excepcional: seixanta mil persones! La gran cançó de Lluís Llach és molt apropiada per narrar els fets que hem viscut des de diumenge. Si algú en tenia cap dubte, el govern de l’Estat espanyol ha mostrat que la seva mesquinesa no té límits, i estem presenciant fets que crèiem superats en el temps.

A primera hora del dia 1, unes 300 persones érem davant del col·legi electoral a Montjuïc. El fenomen es repetia davant les portes de tots els col·legis de Catalunya. Sabíem que podia venir la policia i estàvem disposats a defensar les urnes. Quan a les nou van arribar imatges de Sant Julià, ja és va veure que ens trobàvem davant d’un atac sense precedents i les informacions del Bruguera, del Verd i d’altres pobles ens va fer adonar que la resistència passiva no serviria davant aquells energúmens. La votació va continuar i només esperàvem poder salvar les urnes, però, com que a Pedret hi ha la comissaria de policia, cada dos per tres algú anunciava: “Ja venen, ja venen.” No van pujar la Barrufa, però el neguit encara no m’ha marxat. Girona Vota i l’associació de veïns van decidir tancar aviat amb un 63% dels vots emesos. Havíem vist astorats els vídeos d’Aiguaviva, i que també havien anat a petits nuclis com la Tallada, Sant Mori, Garrigàs... Qui va dissenyar l’estratègia d’enviar policies a pobles de menys de 500 habitants? Quina ment perversa i covarda va gestar aquesta fellonia? Estic dolgut i desfet davant uns atropellaments a la dignitat que no es poden perdonar. La ràbia i el dolor d’aquell jorn dels miserables no han marxat.