Gent que protegeix

Ho recordarem tota la vida. Van intentar des de primera hora del matí que la gent que volia votar s’espantés i no hi anés. Des de les sis del matí vaig veure furgonetes de la Policía Nacional fent tombs per les principals avingudes de Lleida, travessant la nit amb la seva càrrega violenta a dins. Alguna feia sonar el clàxon quan passava per davant d’un col·legi amb gent a fora. Avisant. Intimidant. Però ningú no va marxar. Ningú d’aquell grup heterogeni de jubilats, estudiants, comercials d’assegurances, infermeres i socis de l’AMPA va moure’s ni un mil·límetre del col·legi on esperaven, amb cares més aviat serioses perquè, tot i que ja ho sabíem, de sobte quedava clar que allò ja no seria una diada amb estelades, batucades i concerts de Txarango. Caldria posar a prova la resistència i trencar-se la cara perquè aquest país pogués votar en llibertat. I ningú no va marxar.

Tothom té les seves imatges i records d’aquella jornada d’infàmia policial i alhora de dignitat de poble resistent, tenaç i pacífic. Durant el dia vaig assistir al brutal assalt a l’Escola Oficial d’Idiomes de Lleida, on el govern espanyol va anar a mostrar l’únic idioma que coneix per abordar el que passa a Catalunya. També vaig poder parlar amb els votants que acabaven de viure la terrible actuació de la policia al barri de la Mariola, un barri obrer i amb complexitat social en el qual es va presentar la policia amb una vintena de furgonetes antidisturbis i va enviar un home de 70 anys a l’hospital víctima d’un infart.

En un estat de dret, que és el que ells diuen que són, els agents que es van excedir d’aquesta manera haurien de pagar als tribunals pel seu comportament. Però també els que els van manar fer-ho. El dispositiu global el van dirigir Diego López de los Cobos i Enric Millo des de la Delegació de l’Estat a Barcelona, sense contemplacions. A Lleida, l’Advocacia per la Democràcia va elevar fins a set suplicatoris al jutge que hi havia de guàrdia a Lleida diumenge perquè fes una interlocutòria que aturés la violència dels assalts. Els va refusar tots. El que va fer, en canvi, va ser obrir diligències contra els Mossos perquè no colpejaven els ciutadans per obrir-se pas fins a les urnes. Delirant. Des de la policia fins al rei, L’Estat ha abandonat els darrers catalans que encara confiaven en ell. Queda la gent que protegeix urnes i democràcia amb els seus cossos. Gent protegint gent.