Fidels al servei del poble

La veritat és que avui, divendres al matí, em costa molt escriure, no per manca de coses a dir, sinó perquè els esdeveniments es desenvolupen a tanta velocitat que temo que el que digui ara d’aquí a una estona ja estigui superat pels fets. I no ho dic en clau negativa, al contrari. Vivim dies de vertigen i fem història.

Em sembla que a hores d’ara, si hi havia algú que tenia dubtes sobre una possible improvisació de les nostres institucions i de la nostra societat, ja no en té. Tots hem actuat amb una responsabilitat modèlica i hem viscut situacions excepcionals, algunes de dramàtiques, com les càrregues indiscriminades i violentes de les policies espanyoles, i d’altres d’emocionants, com l’actuació de mossos i bombers i de tota la gent que va mostrar la seva millor cara amb gestos de solidaritat cap als manifestants i els membres de les meses que es varen traduir en protecció o en lliurament de menjar, aigua o consol. Al meu col·legi electoral el servei d’ordre durant la nit de dissabte i tot el diumenge va anar a càrrec dels ocupes del barri, que protegien els votants, els donaven consells per retrobar la calma o per fer front amb resistència passiva a les agressions i s’ocupaven de la gent gran. Un autèntic exercici d’autogestió. Emocionant. Poques revolucions han estat tan transversals i cíviques com la nostra revolució dels somriures.

‘No se hará el referéndum’, deien els unionistes, capitanejats per en Rajoy. I es va fer, malgrat la barbàrie. No se ha hecho el referéndum ilegal, va dir en Rajoy diumenge a la nit. I els resultats anaven apareixent a la pantalla barrejats amb el nombre creixent de ferits.

Mentre escoltava tot això no em podia treure del cap el conflicte dels Balcans, que vaig estudiar en profunditat, i l’ús que Iugoslàvia va fer dels mitjans de comunicació controlats pel govern. La guerra va començar a la ràdio i a la televisió atiada amb falsedats i mentides des del poder central. Els mitjans només emetien el punt de vista oficial, que no tenia cap pudor per mentir. En lloc d’explicar el conflicte, es van centrar a reforçar-lo, a fer-lo créixer, a utilitzar-lo com a eina per mantenir-se al poder. La manipulació de la realitat va esdevenir realitat manipulada i Iugoslàvia es va autodestruir fins a no quedar-ne ni el record. Nosaltres no hauríem d’oblidar Atocha. El PP va intentar mentir i manipular, i va perdre les eleccions.

Però els temps han canviat i ara és molt difícil amagar informació i imatges. De les quatre agències internacionals de notícies de finals del segle XX, hem arribat a un moment que qualsevol ciutadà amb un mòbil és una agència que emet a tot el món. Hem deixat enrere els temps en què conflictes amb centenars de milers de morts no formen part del nostre imaginari col·lectiu perquè els estats que controlen aquestes quatre agències van voler amagar-los per protegir interessos inconfessables. Un exemple? La guerra entre l’Iran i l’Iraq. Avui som en plena societat de la informació i també de la desinformació, i qui vol estar informat té els seus propis mitjans de referència i la possibilitat de contrastar. Al Parlament Europeu i als mitjans de comunicació internacionals han arribat les declaracions d’en Rajoy i el discurs del rei, però també un gran contingent d’imatges que els desmenteixen per no dir que els ridiculitzen. Rajoy, Sánchez, Rivera i el rei sembla que viuen a mitjan segle XX, quan les imatges eren un monopoli de l’Estat. Vaja, un insult a la intel·ligència.

Som en ple segle XXI i tot s’ha de repensar, i aquí tenim la nostra gran oportunitat. La nostra lluita ens farà lliures a nosaltres, farà canviar radicalment Espanya, farà canviar una Europa que està tan en crisi com els que ara la formen, uns estats que han perdut sentit i poder i que són incapaços de solucionar tant els seus afers interns com qüestions tan greus com l’acollida dels refugiats, per posar un exemple. Catalans, bretons, corsos, escocesos, occitans i tants d’altres som la darrera esperança d’una Europa sense rumb.

I el més important, amb la nostra lluita també estem oferint un nou significat al concepte de globalització que té en compte la gent i les seves necessitats.

Ens queden encara moltes emocions per viure. El camí no serà fàcil, ningú ha dit que ho sigui, però l’estaca està corcada i nosaltres “amb nova falç comencem a segar el blat madur, i amb ell, les males herbes”...