Un rei del PP

I Felip VI va parlar. Situat davant de l’enorme retrat del seu avantpassat Carles III, que presideix el seu despatx. Curiosament, aquest monarca, fill de Felip V, va ser qui va prohibir el català a l’ensenyament i qui va decretar la persecució de totes les llengües que no fossin la castellana arreu de l’imperi. I més curiosament encara, i tenint en compte tot allò que va succeir el passat 1 d’octubre a desenes de col·legis electorals d’arreu del país, en aquest quadre es pot veure aquest rei amb el bastó de comandament a la mà dreta. Un bastó de comandament que –ves per on, i més sabent que el quadre va ser pintat cap al 1765– té una gran semblança amb les porres que van utilitzar policies i guàrdies civils per atonyinar aquells que només volien dipositar una papereta dins d’una urna.

Durant la seva al·locució, Felip VI no va tenir ni una sola paraula de consol per als centenars de ferits. Ni tampoc per a aquells milions de catalans que, legítimament, no ens sentim espanyols. El seu va ser un discurs adreçat a la minoria que, també legítimament, vol que Catalunya continuï lligada a Espanya. Unes paraules que podrien ser (ho van ser?) escrites per Soraya Sáenz de Santamaría. Cap al·lusió als ferits per les trompades policials, cap porta oberta, cap clicada d’ull, cap proposta il·lusionadora, molt barró i poca pastanaga. La setmana passada, Felip VI va prendre la decisió de deixar de ser el rei dels catalans, als quals ens va advertir en to amenaçador que l’existència de les nostres institucions només emana d’allò que diu la (Sagrada) Constitució del 1978. Gràcies, bwana. Però hauria de saber que, a començaments del segle XVIII, mentre el seu avantpassat Felip V cremava el país, ja feia centenars d’anys que existien institucions com les Corts, el Consell de Cent de Barcelona i la Generalitat. I que Carles Puigdemont n’és el 130è president. Ni el primer, ni el segon ni el que fa cinc. Potser Enric Millo li ho podria xiuxiuejar a cau d’orella, després de fer totes les genuflexions de rigor, és clar.