Gràcies!

Han passat molts dies i, sobretot, moltes coses. I també se n’han dit i escrit moltes i molt més ben expressades del que jo seré capaç d’expressar. Però no vull deixar passar l’oportunitat que m’ofereix aquest espai per donar especialment les gràcies a les persones que diumenge van protegir durant hores i hores el col·legi electoral del pavelló de Palau a Girona. Les columnes d’opinió sempre són personals, però aquest vull que ho sigui més que mai per dir: gràcies! No ho vaig poder fer diumenge acabada una jornada electoral que havia estat tensa, per definir-la suaument. I ara el sentiment de culpabilitat m’empeny a fer-ho sí o sí. Sentiment de culpabilitat perquè no va ser fins que va acabar la jornada que no vaig ser conscient de la sort que havia tingut i com de segura havia estat des del primer moment allà dins. Perquè durant tot el dia vaig ser dins un col·legi que s’havia convertit en una mena de fortalesa, protegida per una multitud que feia pràcticament impossible l’actuació de la Guàrdia Civil o la Policía Nacional, a menys que volguessin provocar una massacre. He llegit que en algun moment hi havia al voltant de 4.000 persones allà fora. M’és igual quants eren. El cas és que van aconseguir que ni intentessin passar. I ara em sento culpable per haver patit; per haver tingut por; per haver fet instintivament un pas enrere quan algú cridava “que venen, que venen!; per haver demanat a les persones que venien a votar que no marxessin, que no ens deixessin sols, fins a fer-me pesada. I no van marxar. I no van perdre l’actitud cívica, pacífica i festiva. I per això encara em sento més culpable, per haver tingut por entre tanta protecció, quan en altres col·legis no van tenir tanta sort. No eren prou i les forces de seguretat de l’Estat van aprofitar aquesta feblesa. El que mereix més agraïment és que el que passava en altres col·legis, les imatges de la violència de què eren víctimes les persones que els defensaven, no van espantar ningú. Al contrari, esperonaven. Fora el pavelló de Palau hi havia cada vegada més gent dirigida per uns magnífics mestres de cerimònies, els Bombers, disposats a rebre les primeres garrotades. Ells s’han convertit aquests dies en un símbol, però no podem oblidar que tot això no hauria estat possible sense el suport de milers de persones anònimes. Per tot això i molt més, moltes gràcies.