De set en set
Les premisses falses i la lliçó
Vist el punt del procés a què hem arribat, potser ja es pot dir que el sobiranisme ha pecat d’ingenu en haver donat per fetes premisses que ara s’estan demostrant del tot falses. Per molt que el PP manés amb majoria absoluta, i que l’Estat mai hagi reconegut la plurinacionalitat, quan va esclatar el moviment qui més qui menys pensava que, amb una maduresa de 35 anys, els valors de la democràcia espanyola havien tingut temps d’assentar-se. Que, com a Catalunya, visions més progressistes s’havien anat estenent, i que fins i tot el nacionalisme espanyol, tret dels quatre fatxes irrellevants, havia après a tolerar la diversitat. O que s’avindria almenys a parlar, arribat el moment. També el sobiranisme havia idealitzat la UE, nascuda com a garant perquè mai més hi hagués conflictes armats a Europa, i que era el paraigua perfecte per a l’empara de qualsevol clam pacífic i democràtic.
Doncs a l’hora de la veritat, si bé encara s’és a temps de canviar-ho, ni una cosa ni l’altra. Al segle XVIII, abans que Felip V abolís totes les llibertats del país, els catalans també devien pensar que allò era impensable en una societat tan avançada com la del XVIII. La història és cíclica, i ara veiem que la mentalitat colonitzadora de l’imperi castellà és vigent com mai, i que ningú de fora arriba mai a temps per donar un cop de mà a les aspiracions de Catalunya, per justes que ens semblin.
És clar que també hi ha ítems que no solen sortir als titulars ni als llibres d’història, però poden capgirar certes inèrcies. I la vibrant lliçó de solidaritat, de complicitat, d’astúcia, de mobilització que, amb l’ajut dels mitjans del segle XXI, ha donat de nou el poble català amb motiu de l’1-O, proporciona esperances més que fundades per pensar que la història és a punt de canviar.