És un començament

Per requesta de la intendència del diari, emprenc aquestes línies uns dies abans de quan veuran la llum. És més que probable que els fets hagin superat les apreciacions sobre la candent realitat. D’altra banda, què es pot dir que no hagi estat ja dit, escrit, debatut, tuitejat? Aquest cronista recau en la seva condició de Cassandra, l’endevina troiana a qui juntament amb el do de la profecia li va caure la maledicció d’encertar-la i no ser creguda. Quants cops he escrit que no us fieu d’una Europa que no és més que una caixa registradora amb poc cervell i sense ànima, que no espereu res d’un col·lectiu polític que va mantenir Franco quaranta anys en el poder a canvi de no tenir comunistes al sud-oest del continent! Us hauríeu estalviat l’actual frustració. Només em sorprèn que sorprengui algú.

Que depèn de com vagin les coses a Europa es poden girar les tornes? No dic que no, però m’estranyaria. El seu problema no és una Catalunya independent, sinó una paupèrrima Espanya sense Catalunya, una enorme Grècia deficitària que ara suplementen els catalans, i que a partir de la hipòtesi l’haurien de rescatar ells. També he dit en més d’una ocasió que Europa no és l’Olimp ni el Walhalla, i que amb tants entrebancs estaríem molt millor a l’Associació Europea de Lliure Comerç amb Suïssa, Islàndia i Noruega.

Però ens cal bregar amb esculls burocràtics que, vistos amb distància, no són ni Escil·la ni Caribdis, sinó pobres i tristes pedres a la sabata posades pel paio de la taquilla, sense imaginació per a res més. Més d’un cop els he argumentat com trobo de deshonest rebutjar el referèndum dient que no és legal si els qui, podent-lo fer legal Constitució en mà, han impedit acarnissadament que ho sigui. Tal com s’ha produït, la il·legitimitat de la seva acció l’ha fet legítim, i més després del bàrbar assalt a la ciutadania indefensa el dia de la votació. Com es poden tenir els pebrots de dir que no hi ha garanties si manu militari tu t’has dedicat a fer que no en tingui!

No han llegit Maquiavel, quan recomana fer d’un cop i de pressa les accions desagradables necessàries, sense diferir-les ni atenuar-les amb la intenció d’evitar-les, perquè no s’eviten sinó que se n’agreuja la necessitat. Fa uns anys la policia espanyola hostiava els catalans en nom de Déu i la moral, i ara fa el mateix en nom de la democràcia i la llibertat. Agraïm que el neofranquisme s’hagi tret la màscara perquè, si encara quedaven ingenus, caiguin del burro i s’adonin amb quina gentussa ens les havem. El PP i Cs no han enganyat mai ningú; el cas divertit és el dels socialistes. El maig passat, a aquestes mateixes planes, apuntava com el PSOE va ser un invent de la CIA per ofegar l’espai de l’autèntica esquerra. Les recents declaracions de Guerra confirmen la natura neofranquista d’aquesta formació plena d’escombraries fins al coll. I el PSC? Tota la vida han estat uns titelles de Ferraz, i quan algú ha plantat cara, com Maragall, l’han liquidat com a Cèsar. Quina vergonya, Iceta i companyia. Si Reventós aixequés el cap us fotria al carrer a xurriacades.

Amb les variables en joc s’obren tants escenaris com vostès vulguin. Dimarts es declara la independència, després s’aplica el 155, es deté i s’empresona el govern i la mesa del Parlament, i es convoquen eleccions autonòmiques des de Madrid. S’il·legalitzen els partits sobiranistes, o bé se’ls inhabilita quan posen com a punt primer del programa electoral la independència immediata de Catalunya.

A partir d’aquí, els camins es bifurquen. No hi ha eleccions, els independentistes les boicotegen. Escàndol internacional, silenci dels dirigents europeus, grans manifestacions al carrer, greus incidents amb la policia, enquistament de la situació. O bé: com que no s’hi presenta ningú més, amb un nombre de vots indecentment insuficient, de forma il·legítima però no il·legal, la senyora Arrimadas accedeix a la presidència de la Generalitat. Tornem al bucle: escàndol internacional, concentracions ciutadanes, etcètera. Entretant, els moviments del comerç i les finances inquieten cada cop més els empresaris, i també els treballadors. Els mediadors no són acceptats pels espanyols, entestats a tractar de la qüestió en el marc del compliment de la llei i de l’ordre públic. La censura es traurà la màscara, la nova presidència de la Generalitat mediatitzarà Catalunya Ràdio i TV3, la ciutadania es comunicarà a través de xarxes socials alternatives.

Passarà tot això? Pot passar. Com l’1-O, l’actor més potent és la ciutadania.