De ser-ho, ho som, de diferents

En les actuals circumstàncies, surten a la palestra de la informació paraules que s’usen en les manifestacions multitudinàries. El mot igualtat surt a relluir en manejar-se reivindicacions. Aquests dies està de moda parlar-ne i s’ha de dir que la seva aplicació és molt difícil. Els que voldrien rebaixar les diferències socials d’una regió o d’un país no duren massa. Fins avui ningú ha obtingut gran cosa. O moren en l’intent o una nuvolada de pols els enterra en l’oblit. La humanitat té unes lleis no pas escrites, bones o no tant, que s’autoapliquen en situacions extremes. Fins ara no han parlat d’igualtat perquè lluiten en un altre nivell: el de la supervivència. O viure o morir, aquesta és la qüestió.

La definició d’igualtat és molt relativa. La d’una parella de joves que s’estimen és gairebé sempre referida a coses immaterials. L’amor, l’afecte, la protecció, la delicadesa i més. Si es parla de veïns d’un poble petit en què tothom es coneix, la igualtat es refereix a les aportacions al municipi i al que en rep cadascú en contrapartida. Entre ciutadans d’un mateix país, els impostos i el tracte rebut. A més de diferents i orgullosos, ens consideren vanitosos pel nivell econòmic, oblidant que la majoria l’han obtingut treballant de ferm. M’he passat la major part de la vida laboral alliçonant directius espanyols vanitosos, petulants, “fills de papà”, aguantant bromes de mal gust de catalans, i entenc la diferència. El que senten els espanyols per Catalunya i els catalans, en el fons, és el pitjor sentiment, autor de bona part dels sofriments de la humanitat. Segueix la clara i exacta definició de la paraula maleïda: l’enveja és el motiu de fons, el qual estimula un sentiment, especialment d’odi, envers qui posseeix una cosa que l’envejós no té. En aquest punt, hom hauria d’acabar l’article, perquè cercar solucions per a aquest problema és inútil. A nosaltres, però, ens l’han brodat. Fins i tot el rei parla del problema i és ben clar que no busca culpables. Ja els té: nosaltres. No ha vist l’escena a l’entrada d’un recinte on havien dissimulat urnes i paperetes del col·legi. Una noia jove volgué, amb les mans, impedir l’entrada brutal de la policia. Degué mirar malament un dels guàrdies, perquè aquest li propinà dos o tres cops. Ella es tapà la cara i ell la feu caure a terra. Després d’un parell de puntades de peu, s’assegué sobre ella, li agafà el braç i li trencà tots els dits d’una mà, deixant-los-hi penjant a l’inrevés. El dolor havia de ser terrible. La portaren a urgències, on li feren una primera cura, i la portaren altra volta al col·legi: no havia votat! Enmig d’una gran expectació l’acostaren a una taula. Ella tingué coratge per posar-se dreta i posar la papereta enmig dels dits trencats i votar. Entre els espectadors, moltes dones i jovenetes ploraven. Els homes es repartien parlant uns de la mare de l’agressor i els altres de les dels altres protagonistes. Emocionant! Som diferents, és clar.