Diàleg

Fins a divuit vegades els partits catalans a Madrid o el mateix Parlament de Catalunya han anat al Congrés dels Diputats a demanar diàleg per solucionar un problema polític. Fa uns mesos, el sobiranisme es va unir en una iniciativa, el Pacte Nacional pel Referèndum, que va recollir centenars de milers d’adhesions. El seu president, Joan Ignasi Elena, va demanar una reunió amb el del govern espanyol, Mariano Rajoy. No hi va haver cap resposta. Encara no fa quatre dies, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont; el vicepresident, Oriol Junqueras; la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, van adreçar una carta a Rajoy en què expressaven la disposició a negociar una sortida política, “sense condicions”, és a dir, aturant fins i tot el referèndum. Cap resposta, ni per educació.

El 80% del poble català vol que es pugui exercir un dret bàsic universal, el de l’autodeterminació, i la majoria d’aquest 80% ha optat sempre per fer-ho des de l’acord, amb un referèndum pactat, com a Escòcia. Però la resposta del govern espanyol, i dels seus socis del PSOE, ha estat riure’s dels catalans i judicialitzar un problema polític fins a l’extrem d’haver-se carregat el prestigi del poder judicial. Les salvatges càrregues policials de l’1-0, moltes de les quals ordenades només per alliçonar els veïns d’alguns dels polítics sobiranistes, són la conseqüència d’aquesta política.

Ara apareixen múltiples iniciatives de mediació, la majoria lloables i algunes que amaguen simplement interessos de l’Íbex 35 o de partits polítics. Totes, en tot cas, són benvingudes ja que, com ha defensat sempre el sobiranisme i l’independentisme, la solució ha de venir de la raó i no de la força. El que passa és que parteixen de dos errors de base: no es pot posar al mateix nivell qui defensa poder votar i posar urnes que qui apallissa els que ho defensen. I, fonamental, els mediadors, si són seriosos, no posen condicions prèvies només a una de les parts. Sembla, doncs, que entre els mediadors n’hi ha que neguen el dret a l’autodeterminació d’entrada. I aquests, simplement, no serveixen per fer aquesta feina.