La cobejada urna de Garrigàs

Era un quart de deu quan, davant la sorpresa dels congregats, van arribar al local social. Els joves i no tan joves que hi havien passat la nit, amb mirada incrèdula els van veure baixar precipitadament de les furgonetes. Atemorits, es van arraïmar a l’entrada de la dependència per protegir-ne l’accés a base de tapiar la porta amb el cos, amb els cossos més o menys compactats. Aquest cronista i veí de Garrigàs en aquell moment no hi era però missatges i trucades me’n van advertir, i la conversa amb l’alcaldessa Pilar, més les quatre o cinc filmacions que corren per la xarxa, me n’han informat.

Entrava dins de les possibilitats que es pogués produir el lamentable episodi que el poble estava a punt de patir, però les especulacions prèvies li havien atribuït un escàs percentatge: les reduïdes dimensions humanes feien pensar que els tentacles del virrei Millo estarien dedicats a assalts de densitats humanes més saboroses, com ara Figueres, Roses... Però, fos que “el dispositiu policial” preveiés un vermut previ a conquestes de més caloria, fos que comptés amb el preescalfament abans d’envestides més envejables, vet ací que a primera hora van presentar-se a Garrigàs; eren una quarantena, molts, molta metxa per a tan poc petard. Els robocops deshumanitzats –és l’aspecte que avui presenta la policia del món mundial– van avançar per la rampa d’accés i, amb la pretensió d’entrar al local, van protagonitzar la primera topada violenta. Amb fred orgull de màquines anònimes no van escoltar cap dels crits dels estupefactes protectors del centre de votació que reclamaven respecte, ni van fer cap cas del codi universal del pacifisme: braços alçats i mans obertes. Amb tot, la primera agressió no els va pas donar la conquesta de la porta; se’ls va fer necessari comptar amb els reserves que havien deixat a les furgonetes, els quals, proveïts d’un perifèric més: l’escut, van avançar a l’atac. Trompades, garrotades que després seran vermells i blaus; estirades de membres, de colls, de caps i de roba; estripades, alguna esgarrinxada, veïns custodis de l’urna per terra, xisclets, indignació. Finalment l’host de Rajoy assoleix de penetrar al temple i endur-se la cobejada arca de l’aliança i tota la resta: papers i l’ordinador municipal. Retut i desconsolat, el poble de Garrigàs a tres quarts de deu havia quedat democràticament devastat i desproveït de les elementals eines de la democràcia que els acabaven de ser robades amb força i violència. Van anar a votar als pobles del contorn. Els robocops se sap que van assetjar més pobles veïns com ara el proper de Siurana.

Garrigàs, talaia del Balcó de l’Empordà, és un poble modest; al llarg de prop de mil anys no ha viscut gaires efemèrides, però ara ha tingut l’inefable honor de ser de les primeres urnes saquejades aquest determinant u d’octubre. Un dia allunyat dels versos de Montserrat Vayreda: “Per comptar flors a compàs?/ Garrigàs!/ En la llum vessen colors i perfum.”