Poesia contra la violència

Diumenge vam fer el vermut veient com l’anomenada majoria catalana silenciosa –que no és ni majoria, ni catalana, ni silenciosa, segons va dir Jaume Llopis, professor d’estratègia i organització i membre del consell d’administració de diverses empreses– ocupava els carrers de Barcelona per fer sentir la seva veu, tan legítima com totes les altres veus. Però no més. I vam anar a dormir després de veure per la televisió catalana un 30 minuts que ens recordava els dies clau que marcaran el futur del país. Vam tornar a reviure les càrregues policials de l’1-O que mai, mai, no podrem esborrar ni de la nostra memòria ni del nostre cor. I se’ns va tornar a encongir l’ànima quan aquest reportatge ens mostrava gent plorant d’emoció després de dipositar el vot a l’urna. I vam reviure un discurs del rei que no anava amb nosaltres. I un Enric Millo qualificant de “gravíssima irresponsabilitat” que el president Puigdemont dimarts declari la independència. I el tàndem Cuixart-Sànchez anant a declarar. I el president Puigdemont refermant que té ben assumida la seva responsabilitat... El 30 minuts va repassar el dia a dia d’uns dies que han estat claus, i que només són el preludi d’altres que seran crucials. El d’aquest dimarts mateix, amb la compareixença de Puigdemont al Parlament, en serà un. Però entre tot això ens volem quedar amb la iniciativa que han tingut aquest cap de setmana a les Terres de l’Ebre. Concretament a Sant Carles de la Ràpita i a Roquetes, municipis que van patir les càrregues policials més desmesurades l’1-O. Aquí han volgut contestar amb poesia la violència. “La poesia cura i les paraules serveixen per focalitzar les emocions”, deia un dels organitzadors, l’escriptor Jesús Tibau, que creu que els versos són una bona manera de “cosir les ferides”. La poesia sí que és una arma necessària. I iniciatives com aquesta fan bona la dita que la ploma és més forta que l’espasa. I que les porres. Volem més poesia per als dies que venen.