“Escolta, món...”

“Només existeix el que surt a la televisió”, vaticinava el periodista Jesús Hermida poc després d’haver retransmès en directe que l’home havia arribat a la Lluna. Així és. En els darrers dies i gràcies a la televisió i els mitjans de comunicació mundials molts ciutadans d’arreu del món s’han assabentat que Catalunya existeix. L’“Escolta, Espanya” de Joan Maragall de finals del segle dinou ha esdevingut en el segle vint-i-un “Escolta, món, la veu d’un fill que et parla en llengua –no castellana–...” Els precs de Joan Maragall van ser poc escoltats. Ara caldrà veure qui escolta i com escolta. Queda clar que avui més que mai el món ens mira; sí, però amb bons ulls? Crec que hi ha una gran expectació. La dita diu que, encara que malament, és millor que ens mirin que no pas que ens ignorin. Sempre Catalunya s’ha volgut fer escoltar. “I am a Catalan.” És la frase inicial i que millor identifica el discurs que Pau Casals va pronunciar a les Nacions Unides per explicar que existíem.

Carles Puigdemont ha aconseguit amb la declaració política que el món ens miri. Políticament, mai cap president havia aconseguit uns nivells tan alts d’impacte mediàtic. Culturalment, esportivament i fins i tot socialment, el país, i sobretot Barcelona, és conegut. Però políticament la confusió és total. Difícil era explicar al món “Què és Catalunya?” S’hi han abocat diners amb “ambaixades”, promocions, etcètera. La promoció del dia 10 d’octubre no té preu. Ha quedat clar arreu del món que una part de la població de Catalunya –no tota– vol la independència catalana i l’altra vol quedar com estem. Aquest fet significa un problema polític per a les autoritats espanyoles i europees. Que el problema s’hagi visualitzat arreu del mon és molt bo. No té preu. Llavors, vindran les interpretacions i les opinions lliures. De si convé o no convé. El “problema català” ha quedat escampat i s’ha reconegut que existeix. El fet facilitarà que tot plegat sigui més fàcil d’abordar perquè no hi ha pitjor cec que aquell que no vol veure.