El dia després

Quinze dies després de la jornada del referèndum, estem encara sota els efectes de la llarga, tensa i lamentable jornada de l’1 d’octubre. El dia després va originar el retorn a la dura realitat, que no era altra que una normalitat sota els efectes emocionals de les agressions brutals que van patir persones i béns públics. Uns efectes i unes imatges que han quedat en la memòria com a fets per a la història. Fets inexplicables per als nens i nenes que ho van presenciar i que no tenen capacitat per gestionar-los tots. Els nens i les nenes del Col·legi Verd, com també els de totes aquelles escoles que van patir els abusos dels cossos policials, van viure els fets de la pitjor manera possible, el d’un assalt al nostre espai privat, a la nostra intimitat. En altres paraules, la violació del nostre, el seu, espai, el de la seva escola, és equiparable al que sentim els grans quan ens violenten per la força el nostre habitatge o la persona que estimem. I ho fa encara més esfereïdor per la vulnerabilitat dels infants, la ment dels quals no està preparada per entendre ni per racionalitzar els fets ni les conseqüències físiques d’aquests. Com se sentien els nens del Col·legi Verd (en nom de tots els col·legis assaltats) el dia després? Neguits, pors, inquietuds i insomnis, falta de concentració per aprendre, són respostes emocionals intenses amb efectes incerts sobre la seva salut mental. La raó essencial d’aquest patiment està en la funció de les emocions i la seva relació amb la realitat. Les emocions, simplificant, tenen la funció de protecció, d’avís sobre un perill i, en conseqüència, són respostes orgàniques que es generen de manera automàtica i inconscient per tal de protegir la persona i permetre alhora l’adaptació a la situació. Un mecanisme com la por, el sentiment d’impotència, d’inseguretat i de perill són de difícil gestió per a tothom, sense distinció, però més encara per als infants que no tenen construïda la xarxa mental d’experiències semblants que els permeti entendre i fer front a la situació que és, per ells sobretot, molt nova. Sostenir-la més temps del necessari pot esdevenir un estrès d’efectes imprevisibles. La capacitat per donar un sentit a tot plegat encara no la tenen desenvolupada perquè no hi ha una experiència prèvia. L’han de construir a partir dels fets i, per l’impacte, restarà a la seva memòria.

L’endemà, les accions educatives van prendre el protagonisme. Calia encarar les imatges que els nens havien contemplat per reduir-ne l’impacte emocional. El dilluns, una hora abans d’obrir l’escola, la reunió dels mestres amb els psicòlegs va permetre marcar estratègies d’afrontament a l’aula per donar respostes que permetessin tranquil·litzar, reduir i racionalitzar al màxim possible els efectes de l’impacte emocional per retornar a poc a poc a la normalitat. Com si fos un malson, la vida de l’escola Verd havia de reconstruir idees per entendre i per interpretar tot allò que va succeir per tal de respondre-hi de la manera més apropiada. Avui, que encara estem indignats i que les reaccions són immediates i impulsives, hem de jugar amb els temps i amb seny en la conducció de les nostres accions. Tancades totes les vies de diàleg i de mediació, hem d’aparcar temporalment decisions precipitades sobre el sentit bèl·lic dels uniformes, com si aquests, tots ells, tinguessin aquest simbolisme. Fins i tot, cal aparcar temporalment el canvi de nom de la plaça de la Constitució per si calgués adequar-la a un nou marc constitucional català. Si hem de canviar noms de places i carrers, fem-ho no per impuls del moment sinó per criteri i sentit de la història. A tots ens costa molt respirar lentament i deixar un temps per actuar. El nostre president ho ha intentat. El dia després i més dies que vindran, vistos tots els fets, la suspensió temporal de la DUI, el cop de porta al diàleg posterior i les seves conseqüències, mereixen un tractament coherent i racional que compensi totes les emocions que estan per venir.