Temps d’espera

Ja ho sé. A molts el cos ens demanava que la setmana passada el president Puigdemont tirés pel dret i declarés la independència i anéssim per feina a fer la nova república. I és un sentiment ben legítim. Alguns van rebre cops de porra i van resultar ferits per les càrregues policials de l’1 d’octubre i, per aquests fets tan greus, entenem que ja no hi ha res a discutir. Però no només podem pensar en nosaltres. El món ens mira més que mai. La resposta d’ahir del president català dona un parell de mesos de coll per seure a negociar i segur que molts convençuts ho veuen excessiu. Cal tenir calma i entendre que estem en un compàs d’espera. Espera que més veus europees s’inclinin cap al costat català i facin que els espanyols s’ho repensin. El govern de Rajoy continua amb una miopia desorbitada que no li permet veure que el problema polític que s’arrossega de fa temps només té una solució política. Ni l’ús de jutges ni l’ús de la força els donaran mai la raó quan el món s’ho miri. És cert que tampoc podem ser optimistes amb els estats europeus, que sempre es defensen els uns als altres. Si l’Estat opta per continuar assetjant el major dels Mossos o les màximes autoritats de l’ANC i Òmnium, la resposta vindrà per si sola. Puigdemont no està perdent el temps, sinó que està administrant-lo fins que sàpiga que corre a favor de la futura república catalana. Un bon polític no ha de fer allò que la rauxa més nostrada avalaria sense cap mena de dubte però que suposaria un vol de gallina a tot estirar. Ara ens cal una vista i una volada d’àguila, on la paciència, la prudència i el treball intens de portes endins ens portin al destí marcat des de l’1 d’octubre. L’Estat es manté en un negacionisme típic del que sap que té la força en el seu poder, encara que la raó no estigui al seu costat. Continuar fent onejar la bandera d’una Constitució desgastada pel pas del temps i per la manca de mà esquerra dels polítics espanyols de torn que s’han assegut a La Moncloa sembla l’error primigeni que volen mantenir a ultrança, fins i tot encara que això els costa la integritat de l’Estat. Continuen ancorats en un imperialisme mal entès que només es mou en els paràmetres més centristes que els han portat per la història des de l’anomenada Armada Invencible que va fer aigües fins a la fúria roja que només els permetia arribar a quarts. És temps d’espera, però es tracta d’una aturada per quan toqui fer el salt.