La unitat és innegociable
Des del juliol visc entre Madrid, Barcelona i Girona i no m’ha suposat un problema conviure a la capital on hi ha una gran pluralitat social i política. L’1-O, però, certs comportaments van trencar els meus esquemes. Al migdia van passar pel passeig de Majadahonda persones, d’entre 50 i 70 anys majoritàriament, amb enormes banderes d’Espanya. Vaig preguntar a dos senyors què celebraven. Un d’ells, en un to irritant, em va dir: “¡Que viva Cataluña, pero española!” Em vaig quedar impactada, no només per la resposta, sinó per la seva convicció. De debò es manifestaven contra el dret a l’autodeterminació mentre a Catalunya la Policía Nacional i la Guardia Civil carregaven contra votants pacífics? Un sentiment de tristesa i impotència em va envair.
Tenia ganes d’explicar-li la situació viscuda des de Catalunya, un relat que probablement mai no ha escoltat. Però me’n vaig desdir. Vivim realitats diferents. No entenc per què tantes persones de Madrid es manifesten a favor de la unitat d’Espanya: seguiran essent espanyols en el cas d’una hipotètica independència de Catalunya. Tinc la sensació que a moltes persones els irrita la possible idea d’una Espanya fracturada, perquè han crescut assimilant el concepte de “España es una, grande y libre”. Malauradament són idees rígides i presents en l’univers intel·lectual de molts votants majoritàriament de dretes. Creuen en una unitat innegociable, forçosa, sense adonar-se que al segle XXI les parelles que no s’entenen, que no s’escolten, que no es respecten, se separen.
Cassà de la Selva (Gironès)