Construir sobre l’odi

L’odi és un combustible potent. Al costat de la rancúnia i l’enveja té una alta capacitat energètica. Però són sentiments molt frustrants perquè fan mal a la víctima i no procuren cap benefici a l’executor. En política les decisions basades en algun d’aquests elements són especialment perilloses perquè una obsessió personal pot arribar a tenir conseqüències molt importants sobre milers de ciutadans. Tot plegat ve a tomb de les decisions adoptades per Donald Trump des que ocupa la presidència dels Estats Units i que tot sovint semblen més pensades per destruir el llegat del seu antecessor, Barack Obama, que per construir el seu propi pla de govern. Tallar de soca-rel anys de negociacions amb els països del Pacífic per firmar un acord de lliure comerç, fugir de la Unesco i de l’acord sobre medi ambient de París, qüestionar el pacte nuclear amb l’Iran, menystenir el sistema de defensa occidental, amenaçar el Tractat de Lliure Comerç amb el Canada i Mèxic o intentar esborrar l’Obamacare, el pla que ha donat cobertura sanitària a milions de nord-americans fins ara a la intempèrie, no és la conseqüència d’un programa de govern definit sinó d’una tírria personal incubada a ves a saber quina recòndita circumval·lació cerebral.

Però l’exemple extrem de Trump és ampliable a tants altres dirigents que quan agafen la vara de manar estan més obsessionats a esborrar l’obra dels seus antecessors, tant si són del seu color polític com del de l’adversari, que a marcar el seu propi perfil. Construir sobre les pedres enderrocades inicialment és més fàcil, però a la llarga revela la inestabilitat d’una base poc ferma i de l’absència d’idees pròpies.