LA GALERIA
Des del Metro de Sant Joan
Sant Joan de les Abadesses és una població plena de racons agradables com la plaça Clavé. Situada al costat de la carretera, només una tanca separa dos espais que podrien semblar fins i tot contradictoris. No és aquest el cas, tres passos de vianants permeten transitar amb normalitat. A la plaça hi ha fanals, una font enorme al mig, amb bancs de pedra al costat, una columna d’uns deu metres amb el capitell de pedra adornada i coronada per l’escultura d’un cavaller. A mitja alçada quatre màscares d’estil hel·lènic aboquen l’aigua per la boca en una pica per fora cisellada amb nou cares de metre i mig cadascuna més una petita columna a cada cantonada i una esfera de pedra al damunt, i rodona i plena d’aigua per dins. Una de les bandes de la plaça rectangular l’ocupa l’absis de l’església romànica de Sant Pol, en runes però amb els absis, el campanar i la porta d’accés intactes o ben restaurats. La resta són runes, i crec que així l’han de conservar. Tot i no haver-hi parets, la porta d’accés al temple, situada sota un magnífic arc de pedra dibuixada, està tancada amb clau. A les bandes llargues hi ha dues files de castanyers en cadascuna amb un pas al mig i bancs amb ombra tot el dia. El terra és de sorra i uns parterres grans amb gespa guarden una simetria perfecta amb les curvatures necessàries per respectar la font i l’absis. En els dos que guarden l’absis central de Sant Pol hi ha dues coníferes de mitjana alçada, atapeïdes i en forma d’un con perfecte i envoltades de flors vermelles (alegries). Dels sis bancs que donen a la carretera tres estan encarats a l’interior de la plaça i els altres tres al trànsit rodat. Al voltant hi he comptat unes tretze botigues. És un pas obligatori per anar a qualsevol lloc. En una cantonada hi ha el confortable cafè Metropolitan (el Metro) des d’on escric aquestes línies. A fora hi ha una terrassa amb taules a l’ombra dels arbres i d’altres al sol i una filera de bombetes entre dos arbres. M’agrada veure la gent que entra i surt del local, alguns els conec i altres no. Després d’un any hi ha més gent que em saluda, tot i que sempre seré un foraster. I no ho dic com a retret, al contrari. M’agraden els pobles que són conscients de la seva identitat col·lectiva i la defensen. El sentit de saber que es pertany a una terra determinada i compartida. La identitat d’una gent que, massa sovint, és mal entesa i poc reconeguda. Com ens passa ara als catalans.