Diner poruc

El president d’una caixa d’estalvis gironina ja desapareguda no es cansava de repetir que el “diner és molt poruc”. I ahir es va poder veure en moltes de les reaccions a l’acció de protesta proposada per Òmnium i l’ANC de retirar diners dels principals bancs. Des del minut u ja es va comprovar que provocaria reaccions irades. És igual que fos una acció simbòlica, és igual que el que es demanava fos treure uns diners que, no ho oblidem, són de cadascú. Un economista deia ahir que els bancs són “molt sensibles”. Precisament sensible no és la paraula que em ve al cap quan penso en bancs. M’hauria agradat que totes aquelles persones que ahir parlaven que s’estava fent el ridícul haguessin mostrat la mateixa sensibilitat davant el frau i la malversació comesa durant anys i panys per personatges que encara campen impunement. Imaginem-nos, i és molt imaginar, que els 264.537 gironins que van exercir el seu dret a vot el dia 1 d’octubre, o sigui els potencialment més militants, haguéssim retirat ahir cadascun 155 simbòlics euros del nostre compte. Això dona una xifra de poc més de 41 milions d’euros. És una quantitat que així de sobte, sembla important. Però si amb això ensorrem els bancs, vol dir que la seva salut no és tan bona com ens volen fer creure. A més, cal tornar a recordar que són els nostres diners, no els del banc. I per tant cadascú té dret a treure, posar i gastar com li doni la gana. Des de la famosa crisi que se suposa que ja hem deixat enrere, cada vegada hem de donar més explicacions al banc quan volem tocar els nostres diners. Com si fóssim sospitosos d’alguna cosa i ens hagéssim de justificar per decidir sobre una cosa que és nostra. Ens ofereixen un serveix, sí, és cert. Però això no hauria de voler dir que els bancs tinguin carta blanca per fer i desfer. Tot i que el passat recent ens ha demostrat que van fer i desfer sense cap mena d’ordre ni control. I tots sabem a què ens va portar aquesta disbauxa financera, a la crisi més greu que molts hem viscut mai. Ara no es tracta d’ensorrar res, ni de bon tros. Es tracta d’apoderar-nos del que és nostre, de fer-nos escoltar. A la resta de l’Estat ja sabem que estan sords. I a la resta d’Europa, el club d’amics que formen la UE mirarà cap a un altre costat, com ha fet en altres conflictes recents. Només reaccionaran si el cas català afecta l’economia. Per això el neguit d’ahir.