L'eix oblidat, o el «triangle del sud»

Tot i que ja es donava per fet des de feia uns mesos, ha caigut molt bé l'anunci oficial de Foment dilluns de la setmana passada sobre l'adjudicació de l'estudi informatiu que confirma que hi haurà TAV entre Tarragona i Castelló. El canvi de titularitat al ministeri, l'abril passat, ha resultat clau per desencallar una batalla històrica, la de l'aposta pel corredor mediterrani, que finalment sembla decantada a favor –almenys als despatxos de Madrid, i ara falta sobre el terreny–. La notícia, doncs, en la pràctica tancava un front –i provocava segur més d'un sospir d'alleujament–, però no havien passat ni tres dies que les comarques tarragonines ja n'obrien un altre, amb la signatura dijous d'un acord polític i econòmic entre els ajuntaments i les cambres de Lleida i Tarragona, a més del port, per reivindicar el no menys important corredor Cantàbric-Mediterrani. I és que és vergonyós que no s'hagi prioritzat ni l'un ni l'altre.

«Catalunya ha de descobrir que el futur passa pel sud-oest», afirmava l'alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, que ja avança que vol «intensificar i potenciar la relació institucional» entre ambdues ciutats. I ho raona: «L'eix Barcelona-Girona ja es potencia de forma natural perquè tot pendolava cap al nord fins ara, però el futur és el triangle Barcelona-Tarragona-Lleida», el qual «té mancances en infraestructures i algunes incomoditats» en aquesta darrera pota. Incomoditats com el coll d'ampolla en les comunicacions que es forma ara per ara entre Valls, Alcover i Montblanc, que pateixen tant els turistes que a l'estiu omplen les platges de la Costa Daurada –es calcula que almenys una quarta part provenen de la vall de l'Ebre– com els camions de l'emergent indústria agroalimentària de Ponent, ja que prop de tres milions de tones de les mercaderies que passen cada any pel port ho fan amb origen o destinació final a la regió econòmica de Lleida. «Necessitem una sortida al món, i el de Tarragona és el nostre port natural, així que hem de treballar plegats més enllà de la relació client-proveïdor», argumentava l'alcalde lleidatà, Àngel Ros, que recordava que el polígon més gran de la ciutat –el de Torreblanca, d'unes 500 hectàrees– s'ha situat en aquest eix, sobre el qual hi haurà també les grans àrees logístiques de Valls i Montblanc, i fins i tot, més enllà, la gran plataforma Zaragoza Plaza, la més gran d'Europa, amb 1.200 hectàrees. La petició conjunta, de fet, és que l'autovia A-27 entre Tarragona i Montblanc s'allargui no sols fins a Lleida –«és una pena que al seu moment no es plantegés el traçat complet», lamentava Ballesteros– sinó més enllà, cap a Saragossa, Osca i fins i tot l'Estat francès, per la Val d'Aran. «Per al port i l'economia de Tarragona també és important, aquest corredor mediterrani de l'oest», subratllava Ros, que busca aliats en les aspiracions d'una regió eufòrica per les perspectives que li obre el nou aeroport d'Alguaire. «La connexió cantàbrica és fonamental, i Catalunya guanyarà potència econòmica si es reforça», insistia també Ballesteros. L'un i l'altre, en tot cas, no parlen gratuïtament, ni surten ara a la palestra per criticar –també ho van fer– les traves que alguns municipis han posat i continuen posant a l'autovia per defensar reivindicacions «legítimes» però que «no toquen en aquest moment del tràmit», en referència a les del Morell, Valls o Montblanc. Perquè és cert que l'autovia va amb retard, i que alguns projectes logístics són nous, però també que els turistes aragonesos fa dècades que vénen i les complicitats econòmiques i socials entre Lleida i Tarragona no hi són de fa quatre dies. Si fins i tot fa uns anys es va visualitzar una gran aliança entre les cambres de comerç d'Aragó, Navarra, Euskadi i Catalunya en favor d'aquest eix... El que passa és que ara hi ha una amenaça. I és la que suposen dos eixos viaris bàsics més plantejats per l'Estat, l'A-23 de Saragossa a Sagunt –de fet, ja fa dos anys que està acabat– i l'A-68 de Saragossa a Vinaròs, que sortirà al mar pel País Valencià i no per la demarcació de Tarragona. I ves que la inventada línia fèrria entre Saragossa i l'Estat francès pel Pirineu no doni un ensurt al corredor mediterrani a Brussel·les!

Són amenaces, tot plegat, a tenir molt en compte, perquè poden acabar perjudicant les comunicacions –i les relacions socioeconòmiques– entre Tarragona, Lleida i la vall de l'Ebre. Fan bé d'unir-se, doncs, els alcaldes i els ens econòmics. El sud de Catalunya ja ha perdut prou trens perquè ara en vegi marxar un altre.