“«A por ellos!»”

De veritat que no és pas que m’ho sembli, és més: estic arribant a la conclusió que hi ha tants elements penjats amb cordill en aquesta anhelada independència, tants d’altres que donen voltes i voltes com un gos jovenet extraviat i entre el pensat i previst per la Presidència fet públic, el que sols ha manifestat als seus addictes i el que es guarda fins al moment oportú, hom no li troba el fil. Ataqui, president!, o no hi arribarem a temps.

Fins aquí, l’entrada de l’article que havia redactat per avui, diumenge. Com que en les últimes hores de dijous es va coure el banquet de notícies que han començat a produir-se, divendres tothom corria per no assabentar-se de res, i dissabte han iniciat les explosions verbals, i dissabte i diumenge seran dos dies assenyalats per a la Història de Catalunya. I jo amb el meu original de la columna que, vist avui [ahir per al lector], podria ser de fa dos mesos. Els que fan el tancament del diari de diumenge no posaren inconvenients per a l’entrega de l’original dissabte a la tarda. Jo pensava: faré un “última hora” sonat.

El meu despatx feia goig. La pantalla de televisió habitual i una de portàtil presidint la decoració. Carpetes d’apunts de la Constitució, de la comunitat autònoma, del govern de la Generalitat, dels partits i dels últims esdeveniments catalanòfils. Aquesta setmana, pensava, hi haurà empentes per El Punt-Avui de diumenge. Un, tot i les trompades sofertes que la desagraïda vida et col·loca en lloc dolorós, encara no ha perdut del tot ni la confiança en el gènere humà, ni l’humor. Com que el fort de les declaracions s’havia anunciat d’una a tres, he demanat a la cuina el dinar a les dues, servit al despatx. Una altra tauleta “mini” a l’escenari d’un acte patriòtic, portat a casa pels mitjans.

A les deu, més o menys, he fet proves. Folis de paper ratllat, bolígrafs i ulls i orelles. M’ha sortit prou bé. He trucat a Tarragona i França recomanant la lectura de l’article als familiars. A les dotze, amb nervis per l’esperat esdeveniment, m’he hagut d’empassar una calderada de publicitat. Les empreses de publicitat saben prou bé la quantitat de badocs que quinze o vint minuts abans de l’assumpte ja baden a les pantalles.

Ha començat en Rajoy, prou fi aquesta vegada. Estic segur que tal com han anat les coses s’ha pixat. Ha començat amb en Puigdemont i, cosa rara, com tantes vegades fa, aquest cop no l’ha menystingut. El president té les dues cames al carrer i Rajoy ha cregut que no calia més palla al foc. He pres bona nota de tot i tinc tema per a dos o tres diumenges. L’ha seguit la rancorosa vicepresidenta, que avui [ahir per al lector] s’ha venjat repartint drames. A cada tomb dramàtic de la informació, aixecava el cap per mirar els subjectes. No ho ha dit cap vegada, però el subconscient la retratava. A cada coma o punt, feia una paradeta per veure l’impacte de les notícies. Era llavors que ens dedicava el “A por ellos!”.