Les mateixes queixalades

Per als que no vam viure directament el franquisme, perquè a finals dels setanta encara anàvem en calça curta i teníem els genolls pelats de jugar a jocs innocents, potser se’ns fa més difícil de pair tot això d’avui. Tot això d’avui són els empresonaments injustificats i incomprensibles, les vulneracions de llibertats individuals i col·lectives, les manipulacions informatives, les càrregues policials desmesurades i que s’escapen de la raó, la ràbia del dominant sobre aquell que vol dominat, els atacs amb afirmacions falses sobre el model d’escola catalana i el rebuig a diàlegs que haurien de ser la base d’una democràcia que ens volíem creure que era d’aquelles de debò. I ara el 155. En el llarg camí que ens ha dut fins aquí, que arrenca de molt abans que aquells nens i nenes de finals dels setanta ens poséssim els pantalons llargs, la tenacitat del poble ha aconseguit metes que fa només uns pocs anys eren impensables. L’1-O n’és una de les grosses.

I ara ens trobem amb un Estat que no només ens ensenya les dents llarguerudes sinó que comença a fer queixalades sagnants. El tristament conegut article 155 s’aplica des de la seva interpretació més dura i no deixa cap rastre d’autogovern. Mariano Rajoy argumentava dissabte que les mesures que ara aplica han de servir per “recuperar la normalitat i la convivència”. Poc sabem com acabarà tot plegat (queden molts moviments de fitxes per totes bandes), però segurament s’allunyarà molt de tornar a la normalitat i a la convivència. És un intent de solució que poques solucions aportarà i que ens pot fer entrar en una espiral de la qual serà difícil sortir. Ni per una banda ni per l’altra. Quan el poder s’exerceix tirant pel dret, sense ni una engruna de mirada cap al poble, que queda més sotmès que mai, la democràcia perd tot el seu sentit. La democràcia està morta. Els que no vam viure el franquisme en patim ara les mateixes queixalades.