Dubtes d’últim moment

M’admiren els que ho veuen tot tan clar. Jo vaig a dies. Fins i tot a hores i minuts, a mesura que s’acosta el dia en què segons alguns el president Puigdemont hauria de fer efectiva la independència i, segons uns altres, hauria de convocar eleccions per evitar l’aplicació de l’article constitucional que dissoldria les institucions catalanes. Com que els que tenen a la mà fer activar l’article diuen que l’aplicarien igualment, amb eleccions o sense, la disjuntiva sembla clara: independència. Ara: amb el risc cert de veure Puigdemont a la presó, per trenta anys o momentàniament? “Europa sancionaria un país que empresonés el president d’una comunitat autònoma.” N’estem segurs? Europa degluteix tots els plats que li són servits i la “unitat d’Espanya” els és molt apetitosa. Rajoy té molts suports, per no dir que els té tots. Però també els tenen els entrenadors de futbol per part del seu club hores abans de ser substituïts. Rajoy és qui més treballa per impossibilitar aquesta “unitat”, ja des del dia que va començar a recollir “firmitas contra los catalanes”. Llavors eren “los catalanes” en el seu conjunt: vostè, jo i aquell senyor que passa pel carrer. Ara, “los catalanes” han quedat reduïts als líders independentistes. Per a Rajoy, com advertia Antoni Puigverd en un article, la gent que els dona suport són inexistents. No veu que són els que li poden fer fracassar l’article que ens vol infligir. Ells, i els “catalanes” que sense ser independentistes també en rebran les conseqüències perquè la llei no discrimina.

Però no tot és Rajoy, és clar. És el PP, és el PSOE, és Ciutadans... És l’Estat, la seva premsa inclosa. Ni una paraula afable, ni una oferta atractiva, ni una raó per mantenir Catalunya confortablement dintre d’Espanya. Tot són amenaces i insults. Diuen que a Catalunya s’ha trencat la convivència i que amb les seves mesures la volen suturar. S’ha trencat, han trencat, la convivència de Catalunya amb Espanya. Jo no he sentit mai entre els catalans uns penjaments contra els espanyols ni de bon tros equiparables als seus contra els catalans. Personalment, si de cas, he trencat la convivència –és una forma de dir-ho– amb independentistes com jo, per un matís, per un dubte, per una inclinació a la independència immediata o a la convocatòria d’eleccions...

Independència, és clar. O millor: el que Puigdemont decideixi. Antonio Álvarez Solís sosté que és l’únic polític de tots els europeus d’ara que passarà a la història perquè no es limita a administrar rutinàriament el poder. The Guardian el veu com el regenerador, a la llarga, d’Europa. Sí, però a la presó? Un pas enrere no evitarà la humiliació general, ja ens ho han anunciat. Un pas endavant tampoc. Serà dur, però tampoc. Haig de seguir dubtant?