Els tres dies que vam commoure el món

Els dies 1, 2 i 3 d’octubre vam viure uns fets extraordinaris, que no oblidarem mai. L’èpica de les votacions i com s’hi va arribar; la manera pacífica com es van defensar les urnes i els drets fonamentals; la resposta a l’endemà amb concentracions arreu. La vaga general va ser la culminació de la revolta d’un poble emprenyat que reclama justament dignitat i llibertat. Ho vam viure intensament i qualsevol persona hi pot afegir la seva experiència, en el relat. Però el dia 10 es va intuir que el president Puigdemont necessitava guanyar temps. Confiava en un paper més decisiu d’Europa i que s’obligués el govern espanyol a negociar. El desconcert del dijous 26 va mostrar la feblesa i el nerviosisme del procés, quan es va criticar el president sense haver fet pública cap declaració. Veient l’estadi on ens trobem, molta gent diu que Puigdemont va perdre la gran oportunitat de convocar eleccions. No ho va fer perquè sabia que aplicarien igualment el 155 i perquè no volia passar a la història amb aquesta càrrega. El dia 27 es proclama la República en seu parlamentària, ja que no s’ha publicat al DOGC, però amb la compareixença que va fer ahir a Brussel·les es comença a entendre que estem davant d’un camí llarg. El mateix dia, Rajoy anunciava la destitució del president, del govern i la dissolució del Parlament, i va semblar com si no estigués passant res. A la plaça de Santa Jaume o a la plaça del Vi se celebrava la proclamació, però on era el poble dels tres primers dies d’octubre? Què ha passat entremig? La destitució, dissabte, del majorTrapero, sense rèplica; diumenge, el discurs de Puigdemont des de Girona i l’article d’Oriol Junqueras en aquest diari donaven pistes cap on anava la cosa. Avui, les eleccions que no es volien, són la via que queda a l’independentisme després de la intervenció absoluta de la Generalitat. S’ha vist que teníem pocs amics en els pobles d’Espanya, alguns incondicionals com Ramon Cotarelo o Suso del Toro, i a casa, Vicent Partal, que és dels pocs que han anat oferint optimisme davant el forat gris en què estàvem caient. Tan fàcilment es pot desactivar el clam d’un poble? Algú es creu que les eleccions del 21/12 seran normals? Hi ha capacitat per fer una llista de país? I si els partits es presenten per lliure, ho voldrà i podrà fer la CUP?