No existim

Quan vaig veure arribar el 155, amb tota l’escorta de detergents que netejaven el nostre Parlament, les institucions, les cancelleries, vaig saber què era el que la meva mare m’explicava de l’arribada de Franco. Amb la diferència que en Franco significava el final d’una guerra i el 155 significa un començament. Les nostres generacions del món occidental sofrim guerres invisibles, que només palpem per canvis aparentment inexistents. Que quan vagis al Parlament de Catalunya, el que van tancar el 1939 per a reobrir-lo el 1976, t’hi trobis la Soraya Sáenz de Santamaría en lloc de la Carme Forcadell, només semblarà un canvi de rostres. Potser una escena que ens reconfirmaria que la Soraya no és la Carme seria la que tindria lloc al bar del Parlament, quan la noble dama castellana demanaria un croissant de xocolata. A la conselleria d’Hisenda hi veuries el mateix de sempre. Administratius als seus escriptoris, amb la curiositat que si entressis al despatx de presidència no hi trobaries ningú. A tot estirar, un ordinador que faria un cert soroll. El cap d’Hisenda funciona de lluny, des dels ministeris de Madrid. Potser la Generalitat estaria tancada, amb algun equip de neteja, no fos cas que el rovell s’apoderés dels racons. No se sap si de les dues banderes que onegen al capdamunt de la cúpula de l’edifici barroc hi quedaria només la de l’ocell. Qui sap on hauria voleiat la senyera dels catalans que saben que són catalans. La República seria ferma als nostres cors i a les nostres ments. Potser hauria fugit de certs mitjans de comunicació que, invisible, no la saben detectar. O dels mots de molts fantàstics comentaristes, per a dir que, què, república... si mai hi ha sigut!!! La República fora segurament la més intangible de totes les veritats virtuals on som inserits. Feta amb mots, cantada per la presidenta del Parlament i declarada pel president Carles Puigdemont, després d’haver-nos esglaiat anunciant unes eleccions. Jo diria que vaig sentir-la de veritat, la paraula República..., però potser ho preguntaré a en Jordi Grau, el meu periodista confident d’aquests dies. I vosaltres també, oi? Home, recordem la celebració davant de l’ajuntament, amb les abraçades i el cava... El cava... el cava, com a mínim existia..., el vam veure i beure amb gots de plàstic i fins i tot algú ens hi va ruixar... Potser és pel cava que podem estar segurs de la República. Hi ha altres elements que ens confirmen que vam declarar la independència, després de ser votada al referèndum i al Parlament de Catalunya, individualment, no pas com explica un cert senyor llargarut que no devia veure les votacions perquè no va poder resistir l’escena i va tocar el dos, amb una corrua, que ja fa uns dies que desfilen. Allò incontrovertible són els judicis que tot el nostre govern té al davant i els dos homes que tenim a la presó de Soto del Real, allà on hi havia els d’ETA, sí. Lluny de la seva terra, tot i que, què dic la seva terra? La seva terra és la del Soto del Real, segons ens explica la figura de la noble dama Soraya Sáenz de Santamaría asseguda a la cadira de la Carme Forcadell.